Les tres claus de l’Itàlia-Espanya

1. Sense Morata, sense ‘nou’

Va arribar el dia de la suplència d’Álvaro Morata. Acompanyada, també, de la de Gerard Moreno. Luis Enrique va asseure els dos nous purs que té davant dos centrals de vella escola, Bonucci i Chiellini, a qui complau tenir el referent d’un davanter. Tot i que després Morata, a qui coneixen bé de la Juventus, els va amargar en la seva magnífica aparició per equilibrar el marcador. També va sortir Gerard, ancorat a la banda dreta, quan calia equilibrar el gol de Chiesa.

Dani Olmo, el recanvi de Morata, va ser un turment. Per als centrals i per a tot Itàlia, perquè va aparèixer a tots els sectors del camp fins a acabar d’extrem. Des de l’inici va exercir el futbolista català de fals davanter centre, malgastant molta mobilitat i oferint constants línies de passada als mitjos, ja que els centrals no van sortir del seu lloc i Jorginho estava d’esquena. Olmo va rematar amb perill, va desbordar amb brillantor i va donar la gran assistència a Morata. Només va fallar el penal. Fora d’això, va ser impecable.

2. Possessió amb especialistes

Espanya va doblar Itàlia en passades ja en el primer temps. Va voler la pilota i la va tenir. Itàlia va mesurar molt els moments de pressió per intentar alguns robatoris i va preferir ordenar-se enrere, tot i que va mantenir la defensa avançada. El primer temps va ser gairebé un monòleg espanyol. Com el segon. Com la pròrroga.

Notícies relacionades

L’Eurocopa d’Anglaterra exhibeix el ‘boom’ del futbol femení

L’Espanyol vol volar alt davant el Cadis

Van sobresortir els jugadors més acostumats a jugar sense espais: Busquets i Pedri van trobar passades dins i també Èric Garcia, on sempre podien detectar Olmo, amb la qual cosa a Espanya li falta encara temps per quallar l’equip i més futbolistes capaços de jugar sota pressió. Pedri va fallar la primera passada a la pròrroga. Thiago, en canvi, es va obstinar a jugar llarg i es va perdre la connexió.

3. Pressió que no funciona

Luis Enrique va aparellar cadascun dels seus jugadors amb un rival quan Itàlia va voler començar des de darrere. Va haver de fer-ho, amb cert risc, Donnarumma. La pressió d’Espanya no va funcionar, sobretot en el costat esquerre: Oyarzabal va estar amb Chiellini i a Emerson li saltava una mica tard Azpilicueta. amb la qual cosa Verrati (Koke) i Insigne (Èric) tenien espai per rebre i controlar. Tot el perill transalpí va arribar per la banda esquerra. Fins que va desaparèixer Insigne, substituït per Mancini.