Camp de batalletes

El renéixer de Luca Vialli, un somriure enganxat a un drama

Gianluca Vialli

Gianluca Vialli / Alain de Martignac (Icon Sport via Getty Images)

3
Es llegeix en minuts
Eloy Carrasco
Eloy Carrasco

Periodista

ver +

Hi ha davanters que agafen de l’armari una jaqueta oblidada des de fa un parell d’hiverns, fiquen la mà a la butxaca i, de sobte, del no-res arnós, «¡caram, un gol!», i després n’hi ha d’altres que ja poden buscar amb encomiables ordre i tenacitat i posar la casa potes enlaire (pensem en Braithwaite), que la cosa no apareix, on s’haurà ficat aquesta xarxa.

Tot i que lluny de ser una màquina perforadora del tipus Messi, Ronaldo, Romário o Puskas, Gianluca Vialli (Cremona, 1964) sempre va saber burxar al lloc necessari fins a trobar unes xifres més que decents i arribar a la jubilació amb gairebé 300 gols. La seva va ser, és, una trajectòria gairebé sempre paral·lela a la de Roberto Mancini, el seleccionador d’aquesta enèrgica i dinàmica Itàlia, amb qui l’uneixen vincles més forts que la sang, que per alguna cosa se’ls coneix com ‘els bessons del gol’. Donava gust veure l’abraçada que es van fer quan els ‘azzurri’ van eliminar Àustria a vuitens. Ha patit de valent Luca Vialli, i per això cada alegria és un renéixer.

Vialli forma part del cos tècnic italià a l’Eurocopa com a director de la delegació després d’haver superat un càncer de pàncrees que ha vençut no una, sinó dues vegades, 17 mesos de quimioteràpia i pànic. Ell prefereix dir que l’ha «avorrit», perquè el considera un enemic massa imbatible. «Si lluito contra ell, perdré. Jo no em rendiré i només espero que al final es cansi de mi», va dir fa uns mesos.

Amb la tenacitat per davant, al costat del seu compare Mancini se les ha vist sovint amb els espanyols. La primera vegada, a la final de l’Europeu sub-21 de 1986, quan el de Gijón Ablanedo els va amargar l’existència amb les seves parades en la tanda de penals que va donar el títol als ‘rojitos’ que entrenava Luis Suárez. Dos anys després, ‘vendetta’. Ja amb els més grans de la ‘nazionale’, van fer fora de l’Eurocopa d’Alemanya-88 l’Espanya de Zubizarreta, Bakero, Tomás Reñones i la ‘Quinta’: 1-0, gol de Vialli.

Però, fins i tot sent un dels atacants més populars del país en els 90, mai va acabar de quallar a la selecció. Al Mundial-90 el rei del ball va ser Schillaci, que amb el seu estat de gràcia li va pispar el lloc. I després va arribar el desacord amb Arrigo Sacchi, que no va tenir compassió de la seva mala ratxa (un gol en 28 partits) i mai el va convocar. Va jugar per última vegada de blau amb 28 anys, així que es va perdre l’Itàlia-Espanya que tots tenim al cap, el de Boston de 1994.

Notícies relacionades

Entremig, el somni trencat al vell Wembley amb el Sampdoria la gran nit del Barça. Va ser el comiat de Vialli amb l’equip de Gènova després de 8 temporades. Mancini n’hi va estar 14. Junts es van fer grans en un club de províncies amb molt poca cosa a dir abans de la seva arribada i que amb ells es va revoltar davant els jerarques habituals, Milà, Juve, Inter, i fins i tot els va prendre una lliga i diverses copes.

Al cap de tres dècades, en aquest retrobament dels bessons, i sense que el cap sigui un os, a Vialli li correspon el paper de poli bo. És el veterà expert, l’orella atenta als estats d’ànim, al que necessita cada un i potser li fa vergonya comentar amb l’entrenador. I tot i que divendres compleixi 57 anys, no es va salvar del ritual dels principiants: en la seva primera concentració amb la selecció, va haver de cantar per a tothom. Es va arrencar amb una de Lucio Battisti, ‘Canzone del sole’, la història d’un embolic d’estiu. Li va posar més voluntat que encert, però tots van aclamar i van aplaudir aquest home al rostre demacrat del qual encara resplendia més el somriure. Luca ja era, de nou, ‘uno di noi’.