L’Interrail de Mourinho

Hi ha notícies que un rep amb llàgrimes d’emoció i després hi ha el retorn de Mourinho, que supera tot l’anterior. Brutal. Des de la perspectiva culer, Mourinho sempre ha sigut aquest regal que el madridisme mai va saber entendre del tot. Un entrenador que va convertir l’equip blanc en una barreja de Gladiator, de Ridley Scott, i la sòrdida Blue Velvet, de David Lynch, amb els seus motels inquietants de llumetes vermelles. L’home que va aconseguir que mig planeta associés l’escut blanc amb la violència dins i fora del terreny de joc, amb declaracions pròpies d’un senyor d’embut al cap. Quins temps, aquells... Pepe repartint afecte, Ramos fent oposició a les tíbies rivals i Mourinho queixant-se de la desaparició d’una grada sud de Vallecas, que en realitat mai ha existit, com si Netanyahu l’hagués bombardejat. Pur espectacle. Però no tot és criticable, cert: cal posar en valor la capacitat del portuguès per fracassar en diferents idiomes i campionats. United, Tottenham, Roma, Fenerbahçe, Benfica... Mourinho ha convertit la seva carrera en un tour de derrotes, incendis tàctics i victimisme. Un Interrail del drama. Per això, i des de Barcelona, només podem desitjar la seva propera tornada a l’ecosistema madridista. I si a més coincideix amb el blindatge vitalici de Vinícius com a líder espiritual del trasbals arbitral i amb Mbappé aprenent que "defensar també existeix", l’èxit està garantit. Per al Barça, és clar. I què es pot dir de Florentino, capaç de vendre una derrota europea com un màster en excel·lència empresarial i que assegura que els seus jugadors s’allotgen diàriament al vestidor, però que ho tapen, mentre defensen i canten com una comparsa gaditana per carnaval.

¿Que potser el Barça no té un duro o fair play per a l’estiu? "Cap problema, amics". Mou que dirigeixi, Vinícius que lideri, Mbappé que passegi i Florentino que surti reelegit fins que Puigdemont proclami allò votat en el referèndum de l’1 d’octubre... això.