El Barça molesta

Molesta que els dos vestidors estiguin plens de jugadors i jugadores formats a casa, integrant-se i en català els d’aquí i els d’allà, amb una facilitat que ja voldrien les més complexes institucions. Arriben, entenen el club, l’entorn, la llengua, la cultura... i a sobre juguen bé. Quin desastre. ¿On queda el talonari i fitxar sense criteri construint identitats d’un sol ús? I molesta la gent. Molestem. Aquesta afició que no només animem, sinó que entenem. Que connectem, que acompanyem i no necessitem explicacions per saber què està passant. Perillosíssima complicitat en temps de divisió i bronca.

Perquè, és clar, quan s’ajunta planter, identitat, resultats i comunitat passa l’inevitable: Un club deixa de ser només un club i es converteix en una cosa molt més incòmoda. Una espècie d’estructura identitària que funciona, que representa, que cohesiona. Perill absolut. Així que no ens estranyi el rum-rum constant, la invisibilitat en mitjans, el torpedinament fi, la sospita permanent... No ens toleren i no perdonaran que construïm una cosa sòlida, singular, reconeixible i, a sobre, exitosa fora del guió oficial de Madrid.

Notícies relacionades

El Vila-real i Marcelino separen els seus camins a final de temporada

L’hora de Julián Álvarez

Al final, la qüestió és senzilla: d’Estat i equip-estat només n’hi ha un. O això creien. El problema és quan s’obstina un altre model a treure el cap i a manar sense demanar permís. Un model que no encaixa al motllo i que, per a súmmum, funciona molt bé i ho fa amb orgull i en català.

El Barça molesta. I molt. En realitat, ho ha fet sempre.