Juan Domingo De la Cruz: "Venir a Europa era com anar a l’NBA, Barcelona em sonava a Itàlia"

¿Com arriba a parar a Barcelona un noi d’un poblet argentí?

Quan ens vam traslladar de Pasteur a la capital em van preguntar pel carrer si volia jugar a bàsquet. Era un dels millors entrenadors de l’Argentina, de San Lorenzo de Almagro.

¿No jugava?

No, vaig començar als 17, gairebé. Vaig entrar a l’equip júnior, vaig anar a la selecció i vam conquerir el campionat sud-americà. Vaig acudir amb el primer equip a un torneig, on participava el Barcelona. L’entrenador era Ranko Zeravica i em va veure alguna cosa. Em van preguntar si tenia avantpassats espanyols i sí, els meus avis eren de Salamanca. Em va trucar més tard Eduardo Portela i vaig venir amb un contracte d’un any.

¿Tan ràpid com ho explica?

En tres mesos, des que em van veure fins que em van enviar els bitllets d’avió. Vaig arribar aquí el setembre de 1975. Vaig rebre ofertes molt bones a l’Argentina, però per a mi anar a Europa era com anar a l’NBA. No existia l’NBA per a la resta del món, ni per als europeus.

¿Hi havia nivell a l’Argentina?

Molt poca gent jugava. A mi no m’agradava. A l’escola em volien perquè era alt. A mi m’agradava el futbol. El meu pare jugava de porter. La meva mare li va dir que el futbol o jo i va escollir la família.

Però a vostè el va deixar marxar.

La meva mare va ser la primera que em va dir ‘ves-te’n d’aquí’. Teníem por que vingués una patrulla a casa i se t’emportés sense preguntar. I això que no estava posat en els enrenous que hi havia a la universitat. Érem una família de forners. Per això la meva mare va ser la que em va empènyer a anar-me’n, el meu pare preferia que em quedés.

Doncs venia a una altra dictadura.

Ni ho sabia. Aquí em vaig habituar molt ràpid: el menjar no era un problema, l’idioma tampoc... Vaig anar a viure amb una família catalana.

¿Li va costar el bàsquet?

En aquella època jo era prou grandot i els espanyols eren molt baixets. Era tot un gegant.

¿Va deixar amics allà?

Amb un d’ells vaig tenir un problema greu al tornar de vacances. Gairebé ens maten. Ens vam ficar en un carrer fosc, i de sobte ens van saltar sis o set policies. Em van posar una escopeta a la cara, una metralladora a l’esquena.

¿Què havien fet?

Res. Ens vam equivocar de carrer. Vaig tenir la sort, a l’obrir el maleter, que portava roba del Barça i de la selecció argentina. El líder em va mirar i em va preguntar si era el pibe que havia sortit a El Gráfico, una revista d’esports. Li va dir que sí. Li agradava el bàsquet, els vaig regalar tota la roba i ens van deixar marxar sense demanar-nos la documentació.

A Espanya també hi havia bastant embolic.

Vivia amb una família catalana: un matrimoni, dos fills i la iaia. A la Meridiana. Vaig arribar al setembre i al novembre moria Franco. Allà ho ignoràvem tot. Als cines ens treien el No-Do i només es parlava de Madrid i de Franco. No sabíem el que passava amb Catalunya. I surt un dia un paio a la tele que va dir: "Franco ha mort». I escolto de l’altre costat: "Iaia, porti l’ampolla de cava, que el malparit l’ha palmat». Jo flipava.

I ho va anar descobrint.

La meva primera vegada a Madrid ens cridaven "polacos, polacos», "Espanya, Espanya». T’anaves assabentant de mica en mica del que passava amb Catalunya.

¿S’hi va sentir involucrat?

Em vaig fer culer i polaco immediatament, i amb molta honra.

¿Coneixia Barcelona del futbol?

Res, res. A l’Argentina només hi havia Madrid, Madrid. Barcelona em sonava a Itàlia, fins que vaig buscar. Després vaig començar a conèixer-lo, que era un club de futbol potent. A aquest club l’he vist créixer. El primer cop que vaig jugar a Madrid vam perdre una cosa així com ara 120-60; a la tornada ja els vam guanyar de 20.

És el primer argentí que va jugar a Espanya. Tot i que oriünd, ¿sent que va ser un precursor?

Oriünd pur, de veritat, no falsificat. Una mica sí. Jo agafo dues generacions. La de la meva arribada i la de Solozábal, Epi, Sibilio... que són quatre o cinc anys més joves.

¿Es pot dir que aquell ha sigut el millor Barça conegut?

Vam arribar a guanyar tres Lligues a aquell Madrid, set Copes del Rei, cinc de seguides, dues Recopes, un Mundial de Clubs... Únicament em va quedar pendent l’Eurolliga que vam perdre el 1984.

¿Com recorda aquella època?

No té res a veure amb l’actual. Anaves a negociar amb Núñez directament. Vaig rebre una vegada una oferta del Madrid i em va prohibir que me n’anés: "Tu et quedes, perquè ets del Barça».

I ho era.

Sentíem els colors. Podem comparar-ho amb els nois d’avui del futbol, que han sortit de la Masia. M’agrada molt això.

¿I el joc per si mateix?

Ara es juga a una altra velocitat, hi ha molt més contacte. Amb els quilos que pesava, ara no podria jugar. Tothom en tira de tres. A mi m’haurien tallat el cap si hagués tirat de tres.

Vostè era un jugador especial.

Era gran i era ràpid, i no hi havia gaires jugadors com jo. Amb Romay, Andrés [Jiménez] i Fernando Martín, vam ser els quatre pivots de la selecció durant deu anys.

¿Com va viure la rivalitat entre el Barça i el Madrid?

Ens aveníem molt bé. Hi havia molt bon rotllo entre tots, mai hi va haver problemes. I això que a la pista ens fotíem llenya. En aquella època hi havia un component polític entre Catalunya i el centralisme de Madrid; ara és una pugna més econòmica, de pressupost.

¿Va tenir la sensació, com els futbolers, que hi va haver arbitratges que els tangaven partits?

El més recordat va ser el problema greu d’aquella Lliga amb les hòsties entre Iturriaga, Mike Davis i Martín [1984]. Van castigar el que no havien de sancionar. I Núñez va dir que ens n’anàvem, ens va ordenar tornar. Qui paga mana.

El món de l’esport.

Encara avui passen coses. ¿No va veure el partit davant l’Atlètic? Amb el futbol m’emprenyo molt. Amb el bàsquet, ja no. De fet, veig poc bàsquet. Amb el futbol, soc un ultra. M’emprenyo, dic coses fortes, em poso de mala llet...

A Barcelona va coincidir amb Diego Maradona.

Vam tenir relació. Vam sopar algunes vegades, alguna copeta a la nit. Però a ell se li’n va anar l’olla, va tractar amb gent que jo coneixia que no era bona, i es va posar en rotllos dolents. Em va convidar a un aniversari i quan vaig veure tot allò vaig posar una excusa i me’n vaig anar.

¿Quin diria que ha sigut el seu rival més dur?

Els russos eren molt durs. Però a Tkachenko, li treia avantatge, li treia avantatge, li havia menjat el coco. I després Sabonis. Amb els americans, el més complicat va ser Audie [Norris]. Era molt llest, molt dur, i no et perdonava.

Vostè ja no era al Barça.

Vaig jugar dos anys a Valladolid, i un a Manresa i al Baskonia.

Però va tornar.

L’estiu després d’acabar amb el Manresa. Aíto [García Reneses] era director esportiu, amb [Bozidar] Maljkovic d’entrenador. Em va trucar Manolo Flores. S’havia lesionat Epi i necessitaven un jugador per entrenar. Va resultar que estava de visita Magic Johnson i també es va entrenar. L’endemà vaig veure declaracions de Maljkovic que deia que si em posava en forma em voldria fitxar.

Es va quedar a quadres.

No m’ho podia creure. Es disputava l’Open McDonalds i em va convidar a jugar, amb el dorsal d’Epi. Em va treure a jugar i al treure’m el xandall la gent em va ovacionar. A l’acabar el torneig em va trucar Aíto i em va dir que el iugoslau em volia fitxar. Ell no ho veia bé. Però em feien una fitxa, la meitat de les primes i una oferta que era gairebé el mateix que la noia que escombrava.

Per no acceptar-la.

M’havien trucat del Taugrés, però després vaig saber que Aíto ja havia parlat abans amb Pepe Laso. Així que Aíto em va acabar fent fora dues vegades del Barça.

Notícies relacionades

El Govern inicia el pla de prescripció esportiva als CAPs

Adidas conquereix la cursa ‘espacial’ de la marató

¿El moment més gloriós seria Grenoble?

Aquella Recopa [1985] va ser el més emocionant. La plata de Los Angeles, en realitat, és perquè perds la final. Vam vèncer un Zalgiris que era boníssim, amb un ambientàs de nassos i 6.000 culers a les grades. La tornada va ser brutal, mai havíem viscut una cosa així. Cada vegada que el veig m’emociono.