El futbol masculí espanyol veta les entrenadores

Dissabte passat, Marie-Louise Eta va trencar un dels sostres de vidre més resistents de l’esport mundial. Per primera vegada en la història, una dona es va asseure a la banqueta d’una de les cinc grans lligues masculines del món com a entrenadora titular, de ple dret. Eta, de 34 anys, ja havia sigut fa un parell d’anys la primera dona a dirigir un partit de la Bundesliga, substituint un primer entrenador sancionat, una fita que a Espanya continua estant molt lluny de poder-se aconseguir.

Perquè l’ascens d’Eta es produeix després que les dones hagin anat guanyant terreny en categories inferiors del futbol alemany: Sabrina Wittmann dirigeix l’Ingolstadt de Tercera des del 2024. Una situació similar al que ha passat a França, amb Corinne Diacre com a gran referent, després de dirigir durant tres temporades (2014-17) el Clermont Foot de la Segona Divisió.

A Espanya, però, la realitat és molt diferent. L’exemple de Marie-Louise Eta és, avui, encara una llegeníssima quimera. Una dona mai ha exercit com a primera entrenadora en les quatre primeres categories masculines del futbol nacional. El sostre el va fixar, a Tercera Divisió, Laura del Río, tècnica del Flat Earth madrileny durant tot just dos mesos l’any 2019. ¿Com és possible?

"Si m’haguessis preguntat fa 10 anys, la meva resposta hauria sigut que hi havia poques dones formades i preparades per a una feina així. Però això ja no és així", assenyala Miguel Galán, president de l’escola d’entrenadors CENAFE. "Llavors –prossegueix–, el percentatge de dones en els cursos d’entrenadors podia ser d’un 2% o un 3%, residual. Però és que avui estem parlant d’entre un 20% i un 30% del total". En el conjunt d’Europa, la UEFA va xifrar en més de 20.000 el nombre d’entrenadores amb una titulació oficial.

Malgrat que hi ha dones preparades, el repàs de la informació oficial que faciliten els clubs de LaLiga, els 20 de Primera i el 22 de Segona, evidencien una trista realitat. No és només que els 42 entrenadors dels equips professionals siguin homes. El greuge és tan profund que ni tan sols hi ha una sola dona en els cossos tècnics d’aquests equips, alguns d’aquests molt amplis. Ni una.

Un problema estructural

Ni segones entrenadores, ni preparadores físiques, ni assistents, ni tècniques de porters... El rol de les dones en el futbol professional espanyol masculí se cenyeix a parcel·les relacionades amb la salut (mèdiques, fisioterapeutes i nutricionistes) i amb la logística i la gestió dels equips (delegades, utilleres o caps de premsa). "El problema hi és, en el fet que ni tan sols estan tenint encara accés a aquests llocs intermedis que els permetin arribar a ser primeres entrenadores", censura Galán.

"Les estructures del futbol no estan preparades per donar oportunitats a les dones", lamenta Anna Vilanova, sociòloga de l’esport i professora de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC). "L’esport encara està molt masculinitzat i les seves estructures encara tenen uns valors molt masculins que fan que costi valorar les dones per ocupar un lloc de responsabilitat. En el futbol, igual que en altres esports, encara regna una masculinitat molt hegemònica en la qual, per exemple, no s’expressen emocions i hi ha conductes que generen espais hostils per a les dones", aprofundeix l’experta.

Amb la formació i l’excel·lència acadèmica no n’hi ha prou. Destaca el president de CENAFE que no només ha crescut exponencialment el nombre de dones en els seus cursos, especialment en els tres últims anys, sinó que elles arriben a la seva escola amb un expedient acadèmic generalment millor que el dels homes. "El seu perfil està bastant definit. Solen ser dones joves, que han sigut futbolistes i que tenen estudis superiors", desenvolupa.

"Assumir el risc de contractar una dona és per a molts directius molt més significatiu que el de contractar un home i que no surti bé. Aquesta decisió està molt masculinitzada i no permet valorar candidatures igual de preparades però de l’altre sexe", prossegueix Vilanova. En aquest sentit, l’Union Berlín va denunciar públicament els comentaris masclistes i d’odi rebuts després de l’anunci que Eta seria la seva entrenadora. "El seu únic delicte és ser dona", va reivindicar el club alemany.

Només dues a la Lliga F

L’experta apel·la també les dinàmiques particulars de la contractació en l’esport professional com un obstacle per a les dones: "No hi ha anuncis de feina per ser entrenador de futbol de Primera. Aquests llocs s’aconsegueixen via contactes que es donen en negociacions privades. Si ningú et recomana, no pots accedir a una àrea que és tan hermètica".

Notícies relacionades

Cap dona dirigeix un equip masculí dels grans esports a Espanya

Alejandra Betancur, entrenadora de rugbi: "Hi ha rivals que no m’estrenyen la mà si els guanyo, els sembla una ofensa"

La presència de dones és també residual en els planters dels grans clubs espanyols i fins i tot en la Lliga F. En l’actualitat, només dues de les 16 banquetes de la Primera Divisió femenina estan ocupades per dones: Irene Ferreras al Granada CF i Sara Monforte a l’Espanyol. Ana Junyent (Badalona Women) i Emily Lima (Llevant UD) van arrencar la temporada, però van ser destituïdes i reemplaçades per homes. El revers el mostra la selecció femenina, dirigida per Sonia Bermúdez, que al seu torn va substituir Montse Tomé.

"La Marie-Louise Eta espanyola existeix. És a les aules, preparant-se i esperant una oportunitat. L’únic que falta és que sigui al mercat. Les dones estan preparades, les que no ho estan són les ments dels presidents i directors. Seguim un pas per darrere per culpa d’un masclisme potser més subtil però molt real. En aquest aspecte, continuem sent un país masclista", resumeix Galán.