La Cornellà que Messi coneixerà

Les històries més maques són les que no tenen cap sentit. I a Cornellà abunden aquestes coses.

Per això hi ha un barbut a qui anomenen el Mag Maginet, que viu dalt de la Torre de la Miranda, que diuen que pot fer el que li doni la gana amb una bola de vidre. I els nens del Baix Llobregat somien quan miren a la seva finestreta. Amb Messi comprant el Cornellà, el beneït mag s’ha passat el joc.

Ja no va tenir sentit que David (al qual anomenàvem Power) i Jose, els germans Estopa, passessin d’embolicar-se canuts a la plaça Tàrrega i fer salts amb Extremoduro al bar Tijuana a tocar rumbes que ja ens acompanyaran fins al clot. O fins a les ruïnes de l’Allenroc, el cartell del qual calia llegir, és clar, del revés. Eren també els temps en què un bar podia dir-se Made in Spain i servir cubates en porrons sense que a l’amo li tiressin pedres.

De la màkina al Junco

També era inexplicable que Hilario Aguilar, germà de Tony Aguilar, un altre gran abanderat de la causa cornellanenca i des de fa més de 30 anys veu de Los 40, sabés que, qualsevol dia després d’una farra, podia trobar-se al bany de casa seva Paco Pil, el DJ del Viva la Fiesta. Si Messi escolta cúmbia, que sàpiga que aquí la màkina va tenir i té el seu públic.

Encara era més delirant que, després d’haver-li vist la cara en un casset de la gasolinera, et trobessis amb el Junco, el rei gitano de la balada flamenca, ja fos al mercat ambulant dels dijous o al Pisa. Un cinema del qual, és clar, ja no en queda cap rastre, perquè les ciutats sempre acaben construint damunt dels records. "Hola, amor meu, he de parlar amb tu".

Leo Messi, maleïda la seva sort, mai sabrà res d’aquestes històries. Però des del banc de la plaça de Catalunya on van posar una escultura dels Estopa, encara poden veure’s els blocs verds. Els mateixos que Morfi Grei, el nostre punky, cantava amb ràbia amb la seva Banda Trapera del Río, donant la benvinguda a aquells que, a principis dels vuitanta, no tenien ni idea de què era allò; "Venid a las cloacas". En aquell temps no es jugava amb Adidas ni amb Nike, sinó amb J’hayber. La seva sola mastodòntica feia tota la feina. Les xeringues i els descampats convivien amb les pilotes Mikasa: "Som dels blocs verds, l’única zona verda de Cornellà". Messi hauria de conèixer el rastre del formigó i l’asfalt, l’ànima d’un lloc que si van anomenar Ciutat Satèl·lit va ser per alguna cosa.

Els confessionaris

Hi ha tantes coses que ja no hi són. Ara que Rosalía ha fet famosos els confessionaris en els seus concerts, ella, que també és del BaixLlo, també hauria de saber (i després explicar-li a Leo) que a Cornellà van convertir la discoteca Music Palace a El Batikano (amb B i amb K). La van decorar en aquells anys 90 com una catedral i van repartir confessionaris perquè la canalla fes el que pogués darrere de la cortina sense que ningú posés els nassos. Quan acabaven les cançons lentes era el millor moment.

També va deixar d’existir l’històric camp de la Via Fèrria del Cornellà, l’estructura de ferro tremolava com un dimoni cada vegada que calia donar-li les bones tardes a l’àrbitre. Fa anys que el club es va traslladar cap al més agraït sud, a la fondalada del barri de la Riera, en aquest Nou Municipal que és com un dit petit, tot i que amb manicura, del camp de l’Espanyol.

Notícies relacionades

El Fenerbahçe deixa l’Spar Girona fora de l’Eurolliga (76-59)

Clyburn guia el Barça contra el Bayern per continuar viu

A Messi li queda poc per tornar al Baix Llobregat. Que al Mundial sigui el que Déu, o sigui ell, vulgui. I quan es proposi portar al Cornellà des de la Tercera RFEF fins a la Champions, que sàpiga que aquí no es mengen rostits, sinó patates amb salsa alienígena (Bar La Patata) i els pollastres a l’ast de La Cordobesa.

Ah, i que Messi arribi de verd. Tot i que a Cornellà no signifiqués gespa.