Quan Kobe Bryant va fer embogir Hollywood

Quan faltaven tot just quatre segons, Byron Scott, el tècnic de Los Angeles Lakers, ordena la substitució amb la victòria assegurada. Kobe Bryant, exhaust, saluda des del mig de la pista. És el seu adeu a un públic de l’Staples Center que ha arribat a aquest punt amb l’adrenalina a dalt de tot. Acaba de presenciar un espectacle electritzant. "Una de les actuacions de comiat més increïbles que hagi fet mai cap esportista", proclama el comentarista de la televisió nord-americana, una vegada utilitzades totes les expressions de sorpresa que tenia a l’abast. A ell, com a tots els presents, se li ha escapat el riure tonto en el desenllaç del partit.

Ha arribat un moment en què el partit ha entrat en una cascada de sobreexcitació que ha arrossegat els 19.000 espectadors, incapaços d’asseure’s davant l’emoció de la situació. A primera fila, Jack Nicholson aixeca les mans enlaire i se li tornen blaves d’aplaudir amb tanta força; Jay Z posa cara d’haver sigut testimoni de la multiplicació dels pans i els peixos; Snoop Dogg es diu coses a si mateix mentre no para de fer fotos.

Bryant, amb 37 anys, va tancar aquella nit la seva carrera professional amb una exhibició de 60 punts i una remuntada sobre els Utah Jazz de la qual es va encarregar personalment. D’això fa 10 anys aquest dilluns. Encara avui dia, revisar els últims tres minuts d’aquest partit per YouTube fa posar pell de gallina. Quina manera d’abaixar el teló.

Esdeveniment social

Kobe, campió de l’NBA cinc vegades amb els Lakers, tirador infatigable, comparat sense parar amb Michael Jordan, havia anunciat el colofó el novembre d’aquella temporada 2015-16. Després d’aquesta no n’hi hauria més. Eren uns Lakers en hores baixes, més de perdre que de guanyar, així que no es podria retirar en els play-offs. El partit contra els Utah Jazz no tenia transcendència competitiva. La transcendència era una altra. Un esdeveniment historicosocial. L’homenatge a una llegenda.

Des d’una hora abans van desfilar per l’Staples Center, al downtown de Los Angeles, infinitat de personalitats amb fama. Per alguna cosa hi ha Hollywood a la vora. Kobe va arribar amb un vestit negre i envoltat d’un eixam de càmeres. Es va canviar i va saludar els assistents després de visionar un parell de vídeos a la macropantalla del pavelló. En un li van dedicar paraules commemoratives els més il·lustres de l’NBA: Shaquille O’Neal, LeBron James, Steph Curry, Pau Gasol, Phil Jackson... I un munt d’astes més. Després, més clips d’admiració d’estrelles de tots els àmbits, que es van succeir durant la nit: Taylor Swift, Kanye West, Justin Timberlake... Magic Johnson també va pronunciar un sentit discurs.

I va començar el partit. Kobe va fallar els primers cinc llançaments. Deien les informacions de l’època que en aquell últim curs havia reduït la participació en les sessions de tir, que l’extraordinària ètica de treball que el va conduir a ser un perfeccionista ja s’havia diluït. Potser li passava factura en un dia tan especial com aquell.

Ximpleries. Va encadenar unes quantes fogonades en els últims quatre minuts del primer quart i de sobte va sumar 15 punts. Va arribar al descans amb 22. Va començar l’últim quart amb 37. I quan faltaven tres minuts va entrar en un estat de trànsit. Els Lakers estaven 10 punts per sota i a Kobe se li va remoure alguna cosa extraordinària per dins, com si li resultés inconcebible posar fi a 19 anys de carrera amb una derrota.

Va agafar la pilota i ja no la va deixar anar. Va començar a fer punts. Una safata a cistella passada, dos tirs lliures, una entrada a cistella a força de múscul... El desavantatge s’havia rebaixat a quatre. La dona i les filles es tapaven la boca d’incredulitat i de felicitat. Ell es va recolzar un moment en els genolls, mirant d’agafar oxigen. Impactant, aquell primer pla.

La pilota de nou a les mans. Llançament en suspensió i cap a dins. "Kobe, Kobe", va cantar excitada la grada. Un triple en posició forçada. Cap a dins també. Com si no sabés fallar. Fins i tot els seus companys a la banqueta es van posar les mans al cap. Un punt per sota a falta d’un minut. Mal tir dels Jazz. Rebot i, per descomptat, pilota per a Kobe. I ara cistella des de sis metres. Bogeria col·lectiva. "¡Això és un altre nivell, això és un altre nivell!", es va sentir que deia el comentarista nord-americà.

Als 60 punts hi va arribar amb dos tirs lliures, 15 en els desenfrenats tres minuts finals. Utah va tornar a fallar i una passada llarga al quarterback va segellar la victòria de Los Angeles quan tot just faltaven quatre segons per a la botzina final. Byron Scott va accionar la substitució. L’homenatge va ser estrepitós. Tothom el va voler abraçar. També Marcelinho Huertas, avui base de La Laguna Tenerife i llavors dels Lakers. Va ser el màxim assistent d’aquell partit amb sis passades.

"Estic en xoc"

Notícies relacionades

Lamine Yamal enarbora la bandera de l’esperança

Huelva ret el seu últim homenatge a Carolina Marín

Kobe va acabar tirant 50 vegades a cistella, una bestiesa fins i tot per a ell, sempre tan incontenible: en va clavar 22. "No volia jugar malament avui", va dir en la roda de premsa, encara amb la samarreta suada. Com si es resistís a treure-se-la. "Estic en xoc: ha sigut com un somni", va dir. Els periodistes es van aixecar i el van acomiadar amb una ovació després de mitja hora de preguntes i respostes.

Encara va tenir forces per fer un discurs als seus companys al vestidor. "Va animar tothom a jugar cada partit com si fos l’últim. Va ser emocionant", va revelar Scott. Un final a l’altura de la seva carrera de llegenda. Quatre anys després moriria en l’accident d’helicòpter juntament amb la seva filla Gigi.