Flick medita entre el fals nou i el nou veritable
El bon funcionament d’Olmo contra l’Atlètic convida l’entrenador a mantenir l’aposta per segona vegada. La necessitat d’omplir l’àrea i redoblar l’atac va empènyer el tècnic blaugrana a recórrer a Ferran i després Lewandowski, l’autor del gol del triomf dissabte.
Dissipada la preocupació per dissimular bé l’absència de Raphinha gràcies a l’aportació de Marcus Rashford, a Hansi Flick el corroeix un altre dilema davant del segon duel amb l’Atlètic. La cita tindrà inevitables semblances quatre dies després d’enfrontar-se al mateix rival, però d’altres tantes diferències. La majoria les presentarà l’equip de Diego Simeone, amb una alineació que es preveu molt diferent.
Flick no farà tants canvis perquè va presentar el millor onze possible, sense reserves, per aprofitar la derrota del Madrid i sacsejar la Lliga. El dilema de l’entrenador alemany rau en el fet que l’elecció del nou es complica –per a bé– pel bon funcionament de Dani Olmo. Va ser la novetat de dissabte. Flick va escollir l’eclèctic jugador de Terrassa perquè exercís de fals davanter centre en lloc d’optar pel perfil més pur i veritable de Robert Lewandowski o Ferran Torres. La decisió del tècnic va ser excepcional. A Olmo només l’havia fet servir una vegada allà i va ser el curs passat contra el Betis (5-1). A Rashford el va provar contra l’Olympiacos (6-1) a l’octubre.
Tots tres junts al camp
La mobilitat d’Olmo, que va traçar la paret amb Rashford en el ràpid empat, va suposar un recolzament per als centrecampistes blaugrana i va alterar Le Normand i Lenglet, habituats a conservar la seva posició i tenir un referent més o menys estàtic. L’ambició per la victòria va empènyer Flick a afegir Ferran i Lewandowski, que van omplir l’àrea, amb la qual cosa el Barça va acabar amb els tres nous al camp, tot i que Olmo es va endarrerir a la posició d’interior, i sense extrem esquerre, substituït Rashford. Lewandowski es va emportar el mèrit de marcar el gol del triomf amb el seu instint.
Una fórmula que no es preveu d’inici en el nou partit contra l’Atlètic. Nou també perquè correspon a una altra competició. El Camp Nou obre els quarts de la Champions, i el Barça no té la necessitat de carregar l’àrea ni l’obligació de remuntar un resultat tal com va passar a la Copa després d’haver perdut per 4-0 a Madrid.
La gran sort de Flick rau en el fet que té capacitat d’elecció i futbolistes versàtils. Olmo va jugar de fals nou i d’interior als dos carrils i pot exercir-se d’extrem esquerre. També Fermín brinda diverses possibilitats de combinació, així com Gavi quan adquireixi la forma física idònia.
A Flick el va tranquil·litzar l’actuació de Rashford. Pel que va fer i pel que va insinuar. Va fer el gol, tres minuts després que marqués Giuliano Simeone, i va apaivagar l’erupció del Metropolitano, en permanent combustió per la llenya que li tira el seu pare. Però també va exhibir el seu poder físic amb les carreres que van turmentar Nahuel Molina, necessitat d’auxili per Le Normand i Giuliano, que havia de mirar enrere per donar un cop de mà.
Simeone, al racó de pensar
Va insinuar Rashford la possibilitat de fer més mal a l’Atlètic. El Barça va carregar tot la construcció per la banda de Lamine Yamal i va elevar la concentració de jugadors per metre quadrat al costat dret, però li va faltar un punt més de rapidesa per girar el joc a l’esquerra, on el davanter anglès tenia espais per córrer i regatejar en carrera, una de les seves virtuts.
Simeone també ha d’anar al racó de pensar. O manté Molina, si prefereix que Marcos Llorente sigui migcampista per protegir l’eix al costat de Koke, o ubica Llorente perquè litigui d’igual a igual amb Rashford.
