Juanjo Brau: "Deixar de treballaramb Messi va ser un alliberament"

Escriu que cal saber dir les coses al futbolista lesionat. ¿Costava dir no a Messi?

Messi és una figura totalment diferent. Perquè de Messi teníem necessitat i calia estar molt alerta per gestionar cada situació. Quan el tenia a la llitera passaven els jugadors i em deien ‘per a diumenge està, ¿no?’, i només si els deia que sí es quedaven tranquils. La seva sola presència generava coses, tenir-lo al camp era una salvaguarda, descomprimia. És difícil dir no a aquests jugadors. Ho has de fer només quan és realment inevitable i no de cop, cal gestionar aquest no. Dir que sí ho sap fer tothom.

Durant un temps viatjava amb la selecció argentina. Explica que se sentia un funambulista.

Em veien gairebé com un fiscal. Havia de ser allí dins sense envair i sense que em veiessin com un enemic. Volíem controlar el que passava perquè era el nostre jugador franquícia, el nostre patrimoni. Sense Leo no hauríem guanyat tot el que vam guanyar, calia cuidar-lo.

Deixa de treballar directament amb Messi a finals del 2013. ¿Això el va afectar?

No, al contrari. Va ser un alliberament i crec que va anar bé per a tothom, perquè arriba un moment en què es comprimeix molt tot i té un cost personal. I, quan veus que tot allò ja no anirà a millor i el cost personal és elevat, simplement cal dir prou.

Quan augmenten les lesions, i més en un club com el Barça, les crítiques a l’staff són recurrents. ¿Com va viure això durant 18 anys en el primer equip?

M’hi vaig acostumar perquè sabia que era intrínsec a la meva feina. El que no m’agradava era que moltes vegades les coses estaven tergiversades. Darrere d’aquest tipus d’informacions sempre hi ha algun interès. Perjudiquen els de dins, però beneficien algú.

Explica que no se sap del cert per què un jugador no es lesiona. ¿Es pot explicar, en canvi, per què un equip acumula molts lesionats alhora?

S’hauria de poder explicar. Les lesions són multifactorials, el que passa és que si hi ha recurrència cal analitzar el perquè. El pitjor que li pot passar a un equip és canviar constantment de staff, perquè cadascú ve amb el seu mètode. En el Barça, sempre he advocat perquè hi hagi una estructura de club i que l’staff mèdic i els preparadors físics siguin del club i es formin en la base. Així va passar en l’època gloriosa amb Guardiola. Quan va venir Xavi, va trencar aquesta línia i ens va canviar a tots els que érem dins per portar una altra estructura, que va tornar a canviar quan va ser acomiadat. Això no té sentit i perjudica molt més del que beneficia.

¿Per què?

Perquè, com estem veient ara, el Barça està format per molts jugadors del planter. En la base hi ha una estructura d’entrenament que es trenca a l’arribar al primer equip si no hi ha una línia continuista. En un club com el nostre, amb una filosofia molt determinada i jugadors de la casa, hi ha d’haver una línia continuista. Pots tenir l’entrenador que vulguis, amb el seu staff, però no pots estar cada any o cada dos canviant l’estructura física als jugadors.

Vostè arriba al primer equip el 2004 perquè just aquell any quatre jugadors es trenquen els encreuats [Motta, Gabri, Edmílson i Larsson].

Pràcticament es van trencar els encreuats tots ells en un període de cinc o sis setmanes. En aquell moment, com que el primer equip necessitava més gent, es va produir una reunió amb Txiki Begiristain i els jugadors van demanar que tant un company meu com jo, que estàvem en el futbol base, pugéssim per ajudar. I allí ens vam quedar.

Diu que el més difícil per a un fisioterapeuta en l’elit és gestionar.

Totalment, i cada vegada ho tinc més clar. Hi ha entorns de futbolistes que són tòxics per a ells. Quan un jugador està lesionat és molt vulnerable i el primer que té és pressa. Si li arriben missatges diferents, s’agafarà al que més l’afavoreixi, tot i que no sigui el que el beneficiarà.

Molts dels jugadors tenen el seu propi equip de fisios.

Això, que sempre he pensat que pot afavorir el jugador, de vegades no el beneficia, sobretot quan no hi ha prou comunicació. El jugador lesionat ha de rebre un missatge comú. En el moment en què té dos missatges, l’has matat, perquè no té la capacitat d’escollir quin és el millor. Si jo li dic que en té per a tres setmanes i el seu fisio personal li diu que per dues, ell s’agafarà a les dues setmanes, tot i que no sigui el més metòdic.

Escriu que si un jugador de 18 anys porta el pes d’un equip això li acaba passant factura. ¿L’aficionat del Barça s’ha d’inquietar per Lamine Yamal?

Sempre he volgut posar molt èmfasi en el tema emocional. Els clubs no tenen una estructura per rebaixar la càrrega emocional d’un jugador i és una cosa fonamental, no estem prestant atenció a la salut mental. Ara en parlen Morata, Araujo... però és que n’hi ha mil patint-ho. Hi ha vegades que a un jugador potser li aniria millor fer una sessió amb un psicòleg que entrenar-se, perquè una càrrega emocional alta també és un factor de risc de lesions. Actualment, el jugador està altament exposat i ho llegeix tot. Qui digui que no, menteix.

Notícies relacionades

L’arrencada del Como de Cesc

Carvajal, el bàrbar

Vostè mateix reconeix haver necessitat un psicòleg en els seus últims dos anys en el club.

Sí, vaig necessitar ajuda per acabar en les millors condicions. Va ser un moment complicat, el Barça era caòtic en l’última època de Bartomeu, amb entorns molt difícils i coses que no podia controlar i que van ser un desgast per a mi. Dins del vestidor vaig haver d’agafar més responsabilitats de les que em tocaven i això em va passar factura. El club m’estava fent perdre la salut i, en aquell moment, ja no estava disposat a això i vaig decidir que la meva etapa s’havia acabat, també perquè Xavi va decidir portar gent de la seva confiança.