Araujo ja només pateix

Anar a Newcastle és anar a un lloc on la gent només té el futbol com a sortida. És acceptar que el soroll eixordador, d’infern que crema, de Sant James Park no és una reacció; és una manera de ser i entendre el que els sustenta. Amb això, el Barça s’havia de preparar per acceptar que durant uns minuts no podria jugar, o no ho sabria fer.

Escenari de guerra

La pressió se sentia a cada recorregut, com un fantasma, i els jugadors blaugrana no es podien passar la pilota, que sempre era en una cantonada, volant, en l’aire, on els Goliats que té el Newcastle sempre seran millors. El Barça va jugar un primer temps convençut que en aquest camp que semblava un escenari de guerra, no sabria jugar. I no en va saber. Tret de Pedri, que sempre vol la pilota pel que és, i no pel que imagina. Però si alguna cosa ha quedat patent és que aquest Barça necessita oxigen. Hansi Flick, que cediria a Pedri la custòdia dels seus nets, va treure el canari perquè no podia més, després d’haver-lo reservat ja a Bilbao. Va fer el mateix amb Bernal, amb rampes, i Eric es va quedar sense jugar. En el moment més important del curs, els blaugranes han perdut Koundé, Balde i De Jong, i altres ja juguen patint el cansament que haurà de ser gasolina per a la glòria.

Si alguna cosa no se li pot retreure a aquest Barça és fe, aquest desig imponderable que per molt que el rival t’asfalti, sempre quedarà una opció per viure. Però Flick, que ha de fer malabars, pensarà ja cada partit com una batalla amb massa fronts com perquè aquest equilibri no cedeixi en algun moment. El Newcastle li va demostrar a aquest Barça la seva vulnerabilitat i que el que brilla, si el rival colla, encara pot caure.

Tornada a deshora

Notícies relacionades

L’Atlètic massacra en un quart d’hora un Tottenham llastimós

Més resultat que joc

Un epitafi per a Araujo. Va tornar a aparèixer a la foto, aquesta vegada de manera una mica absurda, engarrotat després d’intentar una rematada al segon pal quan el partit demanava calma, tornant a deshora i quedant-se com ho fan els nens quan juguen i el rigor i la lectura encara són coses d’adults. Era allà, parat, obrint un espai que va atacar el que ell havia de defensar. Potser això el va alleujar, ja que a la foto del gol la seva cara no apareixia. Precisament per això, perquè no hi era.

El partit del central uruguaià confirma que tot el que va ser és passat, aquesta duresa, contundència i amenaça se senten com dies llunyans i Xavi Espart, menut i debutant, va deixar millors jugades defensives que les de l’uruguaià en només cinc minuts. Flick haurà de prendre decisions perquè això de Ronald no és una involució, sinó una caiguda al buit en què el que el va fer sobresortir ha deixat d’existir, com autoanul·lar-se per convertir-se en un cos estrany. Els uruguaians saben patir. I Araujo ja només pateix.