El viu, al rebost

I el mort, al sot. Que les quiten lo bailao. Segur que la cançó no guanyarà un Pulitzer, però em ve a tomb per escriure aquest article. Ho estava desitjant des de dilluns i apuntalant-lo des de dimarts.

L’inici de la setmana el va inaugurar un Reial Madrid descosit i en carn viva a qui el seu públic no n’hi perdona ni una més. Ja no només és la debacle de Lliga davant un Getafe que va estirar la vora per allargar l’agonia. És un ¿equip? que només contempla jugar amb la pilota als peus de manera individual, sense teixir una jugada coral que vagi més enllà del "passa-me-la a mi" i sense suar una samarreta que dona menjar a tres generacions de cada un que la vesteix. A Florentino Pérez se li ha acabat molt més que la paciència: li ha caducat un percentatge del seu poder. No hi ha conjura ni esperit que aixequi aquest equip en el qual la seva figura opta per recuperar-se de la seva lesió a París i al país del que vestirà la samarreta en el Mundial, la seva prioritat d’acord amb els gestos.

Notícies relacionades

Els Jocs Paralímpics aixequen el veto a Rússia

El Barça lluita contra l’oblit i a punt està d’una remuntada èpica a Milà

Mentre que al Santiago Bernabéu el respectable abandonava l’estadi en el minut 80, reconeixent explícitament que no confiava en la remuntada del Reial Madrid, al Camp Nou no dubtaven. Des del minut 1 els de Flick van deixar clar que era possible superar els quatre gols de l’Atlètic de Madrid i també la incongruència arbitral –per escriure-ho fi– que va suposar l’anul·lació del gol de Pau Cubarsí en el partit d’anada. Va ser el central, precisament, el que es va erigir imperial en la defensa oblidant injustícies prèvies. Visc com pocs, va saber llegir el partit des de darrere de la mateixa manera que Bernal ho va fer des del centre del camp. Amb Lamine Yamal, extraordinari, sumen menys edat que la que això firma. Una barbaritat que, amb el segell de la Masia, ja escriu amb majúscules pàgines de glòria.

I és que hi ha derrotes de les quals surts més viu i d’altres que t’enterren. El que ha sigut disfrutat i viscut pel barcelonisme, encara sense aconseguir classificar-se per a la final de la Copa del Rei, és el que mata el madridisme. La voluntat versus la desídia. La vida versus la mort.