Un Barça de somni i en èxtasi es queda a un pam del miracle contra l'Atlètic

No casa la raó amb aquest Barça, apassionat i desfermat, que treu el millor de si mateix quan els seus nois entren en un deliri col·lectiu. A aquesta rave s’hi van apuntar els qui van tenir la fortuna de ser al Camp Nou. Només calia veure els aficionats blaugranes saltar i cridar, convençuts que no hi havia cap altre lloc millor on ser en aquest món que se’n va en orris. El primer que va fer Lamine Yamal abans de començar el partit va ser córrer cap al lateral del camp i posar-se a agitar els braços davant dels aficionats, que van reaccionar udolant com licantrops. Sobre ells s’alçava la lluna plena. Enorme i envoltant.

Flick, més nerviós que mai i a qui Simeone insistia a denunciar al quart àrbitre perquè no parava quiet –el Cholo tenia la mateixa cara que Emery en aquell 6-1 la nit del PSG–, ja havia preparat el partit disposat a la festa. Per això va apostar pel seu futbolista més inconscient, Cancelo, immens, per trobar un camí al qual no es podia arribar pels senders de la cordura. Què més dona que per aquella banda qui hagués d’avançar fos Giuliano, el centellejant fill de Simeone. Més que mai calia mirar endavant, sense pensar gaire que un pas enrere et portava a la profunditat d’un pou amb pèndol, com el de Poe.

Simeone, en canvi, va intentar ser tan burocràtic com sempre. És a dir, va fer recular el seu equip tant com va poder perquè defensés davant dels nassos del porter Musso. I Giuliano, pobre, va haver d’encaixar-se en una línia defensiva de cinc per si a Cancelo li venia de gust buscar-li les pessigolles. Cosa que no va passar perquè el portuguès, al minut 13, ja havia hagut de canviar a la banda dreta per culpa de la lesió de Koundé.

A l’Atlètic li va entrar la tremolor només obrir els ulls. Els futbolistes de Flick van anar com llops a l’atac, atrapant els rojiblancos al seu camp i robant tantes pilotes com calgués perquè Simeone entengués que mai podria defensar-se amb la pilota davant d’una intensitat així dels blaugranes. De fet, la primera vegada que l’Atlètic va poder tocar unes quantes vegades la pilota en territori blaugrana va ser ja al minut 18.

El Barça, en canvi, seguia el ritme que marcava Fermín, el noi que juga amb les dents i els punys serrats. Fins i tot Pedri, titular, seguia el compàs del seu company, prioritzant la bateria al violí. No va estranyar, doncs, que Flick aconseguís el primer objectiu que s’havia proposat, marcar dos gols abans de l’inici del segon temps i demostrar que la remuntada, ni de bon tros, era una quimera. Fins a 13 vegades van rematar els blaugranes en aquell primer acte, agraïts per la seguretat que oferia Cubarsí al darrere i també per la bona estrella golejadora d’aquell jovenet acabat d’arribar de l’infern, un Marc Bernal que va ser el responsable d’obrir el marcador a boca de gol després que Lamine desbordés la defensa per l’esquerra. A ell, de carrer, no li importa l’orientació dels racons.

Va semblar que el Barça volia donar-se un respir, per molt que la seva gent demanés als jugadors que continuessin corrent fins que els músculs esclatessin. Lookman fins i tot va tenir el gol momentani de l’empat en una rematada de cap que no va dirigir com calia. Però just després, en l’última acció abans del descans, Pubill va enderrocar Pedri, que havia volat cap a l’interior de l’àrea com si fos una papallona. Raphinha va marcar de penal amb la carícia que ve després de l’orgasme.

Simeone va intentar corregir-se. Va veure clar que havia de col·locar Llorente a la zona ampla perquè pogués tapar tot el que fos possible. I Sorloth, és clar, va sortir per si podia caçar una pilotada. Era l’únic a què podia jugar l’Atlètic davant del que tenia a sobre. Perquè Lamine es va posar a demanar pilotes per fer-li la vida impossible a Ruggeri, caracolejar, driblar i centrar. Musso, que no és gaire més que el suplent d’Oblak, tampoc podia fer gaire cosa. I ja va ser molt quan Bernal, un altre cop el nen beneït, va marcar el 3-0 al minut 72 i deixava el Barça a un gol d’igualar l’eliminatòria. La passada la va donar Cancelo, que ja tenia els ulls en blanc. Pedri gairebé no podia ni caminar. Si ell no es rendia, tampoc ho faria la resta.

Notícies relacionades

Flick perd una Copa, però enlluerna i guanya Marc Bernal

Xavi Martín, exdirector de la Masia: «Laporta ha reactivat el cor del club. El repte ara és no dependre d’una heroïcitat per sobreviure»

Però el problema amb la vida, que escrivia Hornby, és que es viatja en una sola direcció.

Quan tot va acabar, els futbolistes del Barça van caure rendits. Amb prou feines podien respirar. El Camp Nou, dret, va aplaudir un equip monumental. Un grup que va brindar un homenatge, ja no tant al futbol, sinó a la vida.