Maria Costa: "No m’agrada posar-me límits. Si et poses un sostre, et limites i no aspires a més"
Debuta en els Jocs, que a més són els primers de la disciplina. ¿Quines expectatives té?
No m’agrada posar-me límits. Si et poses un sostre, et limites i no aspires a més. El dia de la cursa pot passar qualsevol cosa. Crec que arribem molt preparats tots [Ana Alonso i Oriol Cardona] i, tot i que les expectatives són altes, aspirem a tot.
El seu és un dels primers casos d’esportistes que van començar directament en l’esquí de muntanya. ¿Com va ser?
Sí, fins ara no era habitual, els esportistes venien d’altres disciplines, però cada vegada en som més. Soc de Santpedor, a prop de Montserrat, i des que soc petita pujava amb els meus pares a la Cerdanya els caps de setmana: a l’hivern per esquiar i a l’estiu per ser a la muntanya. Ho vivíem com un estil de vida, esperava sempre aquell moment amb il·lusió. Vaig començar aviat amb els esquís i vaig provar una mica de fons i alpí, però sense arribar a competir. Els meus pares feien esquí de muntanya, em va generar curiositat i, quan vaig tenir material de la meva talla, vaig començar a sortir amb ells. Així va arrencar tot.
¿Quan va començar a competir?
Als 12 anys, a primer d’ESO, els meus pares em van apuntar a un club d’esquí de Berga, el Mountain Runners Berguedà, amb altres nens i nenes que feien esquí de muntanya. Per fi podia compartir el que m’agradava amb gent de la meva edat. Em vaig apuntar i, aleshores, tot va anar arribant: entrenador, sortides de cap de setmana, primers entrenaments... Al principi era molt progressiu, mai hauria imaginat arribar a ser professional o que podria arribar a competir en uns Campionats del Món. Ara ho penso i és una idea que mai em vaig plantejar.
Abans que l’esquí de muntanya fos olímpic, devia ser difícil visualitzar fins on es podia arribar.
Totalment. Quan vaig començar no tenia una idea clara del sostre que podia assolir. Amb el temps vaig anar entenent que existien estructures, competicions internacionals i objectius. I el 2018 vaig anar als meus primers Europeus i vaig competir contra gent forta de la meva edat.
¿Allí va començar a veure aquest sostre?
Després dels Europeus, aquella temporada em vaig adonar que hi havia una oportunitat real de poder arribar a l’elit i ho vaig intentar. Va ser la meva primera carrera internacional i, després, vaig entrar a la selecció espanyola i he seguit aquí. L’any següent, el 2019, em van proposar anar a Font-romeu a estudiar el batxillerat per compaginar estudis i entrenaments. Els meus pares em van donar suport i ho vam intentar.
Ha viscut des de dins com l’esquí de muntanya va entrar en el radar olímpic.
Sí. De vegades ho parlo amb l’Ot. Sentim que hem crescut alhora que el mateix esport i el seu caràcter olímpic. Quan em vaig mudar a Font-romeu ja sabíem que el 2020 es farien els Jocs de la Joventut i que es començava a plantejar l’entrada en els absoluts de la disciplina. El desenvolupament de l’esquí de muntanya i el meu com a esportista han tingut lloc conjuntament i això em va permetre apostar fort.
I aquesta aposta li va sortir rodona al guanyar l’or en els Jocs Olímpics de la Joventut.
Sí. No entrava en els plans. Va ser el segon any a Font-romeu; ens van confirmar la participació el desembre del 2019 i en els Jocs va sortir molt bé. Ho havíem treballat molt, res cau del cel.
¿Aquesta victòria li va posar pressió per a les cites següents?
Em va ajudar, però l’equip i l’entorn van fer una gran feina per mantenir-nos amb els peus a terra. Teníem 17 anys i necessitàvem una guia. En cap moment vaig sentir allò de "ja ho tinc fet». S’havia de continuar treballant. Fins i tot em preocupava la idea que qui rendeix molt jove després no arriba a sènior. Vam gaudir el moment, estàvem en una bombolla molt bonica, però no vam deixar de picar pedra i per això estem avui aquí.
La plaça olímpica es va decidir al desembre i es va viure amb tensió. ¿Com va ser aquell tram final?
L’any 2025 va ser molt tens. A l’estiu fins i tot somiava les mil coses que podien passar. Es va arribar a convertir gairebé en una obsessió, perquè t’ho jugues tot en un dia i, en esprint, poden passar mil coses: perdre una pell, caure, trencar un esquí... Em vaig passar l’any pensant en el 7 de desembre en la Copa del Món que seria decisiva. Érem tres esportistes lluitant per aquesta segona plaça. Em vaig intentar centrar en el meu camí: quan vam saber els criteris, ens vam posar a treballar en el que havíem de millorar i, quan va arribar, va ser una alegria enorme compartir-ho amb la meva família.
Notícies relacionades¿Què li agrada fer quan no està entrenant?
Cuinar i estar activa, però he hagut d’aprendre a parar. Llegir, viatjar... Desconnectar de veritat.
