Queralt Castellet viu un malson que la deixa sense diploma

"No he aconseguit planxar cap de les rondes, però estic contenta amb el que hem fet en els últims dies. Estic contenta, en general", va dir després, amb aquella manera tan seva de dir les coses, i és que Queralt és d’aquelles persones que no s’enfurisma quan la torrada li cau del costat de la melmelada. Només pensa que no passa res, que no és per a tant, que hi ha coses pitjors. I a seguir.

No hi va haver una nova medalla que l’hauria canonitzat (encara més) en l’olimpisme espanyol, tampoc un segon diploma. La llegenda Castellet, en un migtub sota unes condicions traïdores, la neu caient a plom sobre Livigno, va acabar la final en desena posició. Una altra rematada al pal per a l’snow espanyol, després que una maniobra il·legal d’un rival expulsés Lucas Eguibar (9è) de la lluita per les medalles en cros unes hores abans. Un mal dia, en resum.

Una escabetxada

La primera ronda d’una estranya final del migtub, sota una intensa nevada que obstruïa la visibilitat de les riders, va ser una escabetxada. Només 5 de les 12 finalistes van poder completar el seu exercici, amb un ensurt important de la coreana Choi, que va rebre un violent cop al cap que no li va impedir continuar competint i guanyant l’or contra tot pronòstic, derrotant la doble campiona olímpica Kim. Sense conseqüències físiques, Castellet va ser la que menys va durar dreta de totes, desestabilitzada per complet després del seu primer truc.

Va deixar de nevar durant uns minuts i la segona ronda va donar un respir a les competidores. Queralt va arribar a completar els cinc trucs que tenia en el seu programa, però en el descens del tercer va perdre per un instant l’equilibri i va haver de recolzar la mà sobre la paret del tub. Una altra vegada aigua.

Notícies relacionades

Rafa Yuste, president en funcions del Barça: «Allò del VAR va ser una vergonya, demanarem explicacions»

El COI desqualifica l’ucraïnès del casc en honor a la guerra

Arrencava la ronda final en la novena posició, sense res a perdre, poc importava quedar novena o dotzena. I l’esperava un final cruel. Va completar els cinc trucs, de menys a més, caient quan ja havia descendit del cinquè. En l’últim moment possible.

I llavors, va somriure. Perquè qui tant ha guanyat i patit sap relativitzar i ponderar la gravetat dels obstacles que posa la vida. I potser pensant que una carrera tan llegendària com la seva no mereixia un previsible final olímpic ("¡Què sé jo!", va aclarir a Livigno) de tristesa, sinó de felicitat i gratitud. Les que l’snowboard espanyol tindran sempre per ella. Com a mínim.