Nora Cornell: "No sé esquiar, vaig començar a fer snow perquè a Girona no hi ha surf"

El meu pare practicava una mica d’snowboard i de petites pujàvem de tant en tant, com una vegada a l’any, a La Molina. Després vam anar tres anys a viure a Maui, a Hawaii. Els meus pares tenen una gelateria a Pals, a la Costa Brava, i a l’estiu, que és quan més turisme hi ha, vivíem a Girona i després passàvem els hiverns allà.

A Hawaii és complicat allò de l’snowboard, és clar.

És clar, allà vaig aprendre a fer surf i skate. I quan vaig tornar, com que aquí no hi ha surf, vaig haver de fer snowboard. Al venir d’aquests dos esports, ja tenia una base feta.

En una superfície o en una altra, però sempre sobre una taula.

El primer dia que vaig anar a la neu em van posar uns esquís i jo vaig dir que ni parlar-ne, que jo volia anar de costat. De fet, no sé esquiar, sé sobreviure a una baixada, però crec que només m’he posat uns esquís tres o quatre vegades en la meva vida.

¿En quin moment va pensar vostè que es podria convertir en la seva professió?

Al tornar de Hawaii, amb uns 11 anys, em vaig apuntar a un club on anava tots els caps de setmana. Al final de la temporada eren els campionats de Catalunya. Al club van veure que ho feia bé i em van dir d’apuntar-me, no hi tenia res a perdre. Total, que no sé si vaig quedar primera o segona i l’any següent ja estava competint i guanyant en els campionats d’Espanya.

I allà ja s’ho va prendre de manera seriosa.

A segon de l’ESO ens van internar en Puigcerdà, a fer el que es deia Esquí Estudi. Anàvem a l’institut a les dues primeres classes, l’entrenador ens recollia als quatre xavals que fèiem això per portar-nos a les pistes fins a les tres o quatre de la tarda i després tornàvem a l’institut. Va ser una època increïble. Tenia 12 anys i em feien el llit al matí, era una fantasia. Va ser molt divertit, però també molt diferent de la vida de qualsevol altre nen. A Puigcerdà només era un trimestre, el primer i l’últim els feia a Girona, així que tota aquesta part de fer el teu grup d’amics a classe era difícil.

Devia arribar un moment en què la seva progressió la degué obligar a sortir de casa per competir.

Va ser justament durant la pandèmia. I va ser una putada, perquè jo just començava a tenir nivell per competir a la Copa d’Europa i de sobte, ¡pam!, totes les estacions tancadíssimes, el poc que podíem fer era gairebé clandestí... Hi ha un parèntesi, però la temporada següent [2022-23] ja vaig poder fer el circuit sencer, després vaig quedar segona en la general de la Copa d’Europa i això ja em va donar entrada a la Copa del Món. Tot i que de retruc. Jo era la suplent i d’un dia per l’altre em van posar allà, ho vaig fer bé i van decidir donar-me la plaça per a tota la temporada. De sobte em colo en un top-14 al Canadà i això em va fer pujar un munt en el rànquing per als Jocs Olímpics. Vaig passar de no tenir ni tan sols dret a participar en la Copa del Món a tenir la possibilitat d’anar als Jocs.

¿I hi ha possibilitat, tot i que sigui impensable, que torni dels Jocs amb una medalla?

No, no, per a aquest any és impossible. Però per al 2030 hi aniré a lluitar amb tot. Jo vull deixar clar que aquests són els meus primers Jocs, però no són els últims, lluitaré durant els pròxims quatre, vuit i 12 anys si cal, seguint els passos de Queralt Castellet.

Notícies relacionades

El Barça s’alleuja i talla la mala ratxa amb un triomf a Vitòria (91-97)

"Jesús, marit i ‘quarterback’"

I tot això mentre estudia.

Just abans de l’entrevista he enviat un mail demanant sisplau que m’ajornin els exàmans, perquè comencen just el dia que tinc la classificació de slopestyle. Estic fent Dret i ADE en l’UNIR, a distància, però crec que ADE ho deixaré, no m’està agradant, però Dret sí. M’agradaria ser advocada, més que jutge o fiscal.