La consciència ja no cotitza

La consciència ja no cotitza
1
Es llegeix en minuts
Lluís Carrasco
Lluís Carrasco

Publicista

ver +

He de confessar-los que he arribat a una fase superior de l’existència futbolística. Una mena de nirvana arbitral. Ja no m’enfado. Tampoc crido al televisor. Ni tan sols m’altero quan al Madrid li xiulen un altre penal d’aquests que només hi ha als documentals de fauna fantàstica. He assumit que això seu no és una ratxa, ni una casualitat ni tan sols una conspiració. Ja és un gènere literari propi. Quan alguna cosa es repeteix tant deixa de ser polèmic i passa a ser costum. I quan el costum s’institucionalitza, es converteix en paisatge. Com els fanals, els semàfors... o els penals de Mbappé en el minut 100.

El problema ja no és espanyol. Estem davant un fenomen que amenaça de ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat: l’Ajuda Contínua al Reial Madrid, coneguda per les seves sigles: ACRM. Un acrònim que hauria d’estudiar-se des de fa 124 anys en universitats i analitzar-se en congressos internacionals.

De fet, crec sincerament que ha arribat el moment d’elevar una queixa formal a l’ONU, o millor a l’OMS. Perquè això afecta la salut mental de milions d’aficionats. Provoca ansietat, resignació crònica i un tipus molt específic de rialla nerviosa que apareix cada vegada que el VAR revisa el frau sistèmic que vivim. El més greu no és que el Madrid guanyi. Ha guanyat sempre així i continuarà guanyant. L’inquietant és com el futbol es converteix en una caricatura.

Notícies relacionades

Ja no hi ha indignació. Hi ha badalls. L’escàndol ha perdut glamur. La trampa s’ha tornat norma. I això és el més trist: quan fins i tot el frau entra en l’habitual, l’esport deixa de ser esport i passa a ser teatre de marionetes amb final conegut.

Per això no m’enfado. Perquè enfadar-se implica sorpresa. I aquí fa anys que no hi ha sorpresa. Només fàstic. El futbol mundial mereix una auditoria emocional. I potser, només potser, una intervenció humanitària. Mentrestant, tranquils. El pròxim penal ja ve de camí. I, com sempre, no el veurà ningú. Excepte l’àrbitre. L’àrbitre i la seva consciència, si és que encara cotitza.