Una victòria amb revenja

El tennis és un esport de precisió tècnica i de pur esforç físic com molt pocs, en què es juga sobre els límits, en què s’exigeix enfilar una agulla en un estat de vegades d’extenuació, i pujar la pedra que cau una vegada i una altra sense que el cap es ressenti, i el cap juga en l’elit tant com una bona sacada, una bona restada o una bona deixada, perquè sense ella no hi ha cames ni cop nítid ni inspiració. I en aquesta disciplina tan brutal i tan emocional excel·leix Carlos Alcaraz, que a Austràlia es va tatuar aquesta etiqueta tan gastada i no sempre merescuda de llegenda.

Se la mereixen de veritat uns quants i en aquest grup s’hi ha colat el tennista murcià, el més jove de la història, amb 22 anys, al guanyar almenys una vegada els quatre Grand Slams. Ho va aconseguir davant llegendes patanegra com Rafa Nadal a les grades de Melbourne i sobretot davant Novak Djokovic, un gegant com cap, a l’altre costat de la xarxa.

A punt de complir 39 anys, el serbi es va calçar unes sabatilles Asics amb el número 24 gravat en verd sobre blanc. Volia la victòria per canviar-les per altres amb el 25, el número de Grand Slams que li hagués permès superar l’australiana Margaret Court, ésser encara més únic.

L’exhibició de la xifra potser era un joc mental, intimidar abans de començar. No va afectar Alcaraz i la seva ment de grafè. "Històric i llegendari el que has fet", li va dir Djokovic de manera cavallerosa en la cerimònia de lliurament de trofeus. Són dos bons amics i es va percebre.

"És irònic..."

Djokovic va confessar que es va sorprendre a si mateix a l’arribar a la final. Alcaraz, més que sorprendre’s, necessitava el títol. Ho va explicitar a Eurosport amb la copa entre els braços. Començava la temporada i començava una nova era sense Juan Carlos Ferrero. La ruptura inesperada va deixar perplex el tennis espanyol.

I el murcià va dir que recordava els que van dubtar, que pensaven que sense Ferrero s’arriscava a lliscar per un pendent lubrificat per la desídia i la distracció.

"Recordo la gent que deia que no ho aconseguiria, que es pensava que vindria i no passaria de quarts, que no jugaria un bon tennis... Sí, recordo tota aquesta gent i no el meu equip, que és el que tocaria. És irònic", va comentar amb un revengisme més suau i sincer que agre.

"Volia dir-me a mi mateix de què soc capaç, d’estar fort mentalment, de tenir il·lusió i és amb el que m’hauria de quedar, però si se’m pregunta això, què recordo, i és això el que em surt ara mateix", va afegir.

Un club exclusiu

Va anar en la cinquena visita a les pistes de Melbourne quan Alcaraz es va coronar a l’estiu australià. No en va necessitar tantes per guanyar a Roland Garros, Wimbledon i Nova York. Entra en el club dels nou membres que han obert xampany en els quatre tornejos. Hi figuren Djokovic, Nadal, Federer i Agassi de l’era moderna, i Roy Emerson, Rod Laver, Don Budge i Fred Perry de l’època en blanc i negre. Es tracta d’un club molt exclusiu.

A Alcaraz, amb uns bíceps cada vegada més voluminosos, cada vegada més semblant a Nadal, se’l va veure ballant amb uns auriculars al vestidor abans de la final, rient, fent broma amb el seu equip. Com si la pressió fos una papallona amb un vol que es contempla amb curiositat i no molesta. I, en canvi, al saltar a la pista i començar a jugar, al murcià se li va esborrar el somriure. Djokovic, 16 anys més gran que ell, el va alliçonar en aplom i es va emportar el primer set.

"Les boles li relliscaven molt. I això em generava molta incomoditat a l’hora de colpejar, en intentar dominar, i no cometia errors. Però he estat fort mentalment. Sabia que si em mantenia sòlid, si feia pressió en les que em deixava i aguantava el ruixat, jo tindria les meves oportunitats", va valorar el número u del circuit, tutelat ara per Samuel López.

"Feina acabada"

Va ser en algun moment del segon set quan Alcaraz ja va mostrar el seu fotogènic somriure. El tennis li va fluir, va ampliar la pista, va arribar a totes les boles, fins i tot les més difícils, aquelles a què resultava temptador parar-se i deixar passar, i va frustrar el serbi.

Notícies relacionades

Aquell gol de Lamine

"El meu equip ha sigut fonamental"

No va tenir la final l’estil èpic de les semifinals. Allò va ser massa salvatge. Però va constatar que el nou cicle d’Alcaraz és en realitat una nova era del tennis mundial que enterra el vell ordre. Ja no hi ha lloc per als que dubten. "Feina acabada; 4 de 4 completat", va escriure a la càmera amb retolador. Un repte majúscul complert.

L’autopista per perseguir la història ara és tota seva.