Morir per tornar a néixer

El centre del camp és la relíquia que el Barça utilitza com a mirall i fertilitzant d’un món que domina i en el qual vol viure sempre. Davant del Copenhaguen, Flick no comptava ni amb Pedri, que és el marc i el reflex, ni amb Frenkie De Jong, sempre criticat però un jugador a qui la pilota no li crema. Davant aquesta disjuntiva el seu missatge va ser valent, però potser la lectura va evidenciar que ni Fermín ni Olmo són centrecampistes. És tot un engany. Sí que són atacants (formats com a tal), que juguen com a centrecampistes però que, al posar-se davant el mirall blaugrana, que és el de la veritat absoluta, els diu que era tot un efecte òptic. Complementava la idea Eric, central que per molt bé que jugui és això, i més si al seu costat els futbolistes s’allunyen i no s’acosten. ¿Què li queda al Barça sense la seva relíquia? Lamine.

A Lamine Yamal la Champions el posa com a Piqué els insults. Una gasolina que li fa creure al Barça que sempre tindrà més opcions que el rival, una mena de trampa sensorial que es converteix en realitat quan el petit geni encén la grada. Va assistir en el primer gol després d’un desmarcatge més de Pedrito que de Neymar, va marcar el segon amb la sort de qui la mereix i va provocar el tercer amb una passada que és ja patrimoni del futbol. Abans, només el de Rocafonda semblava tenir les eines per superar la sotragada emocional en la qual el Barça s’havia ficat, com gairebé sempre, per inexperiència.

El nas trencat de Marlon Brando

Aquest Barça és un equip incomplet. És com veure aquest actor que no és guapo però que, alhora, és molt atractiu. Hipnòtic. T’agraden els seus defectes de la mateixa manera que adores el nas trencat de Marlon Brando. El culer ja comença a agafar-li el gust a això d’encaixar aviat, una manera molt clara d’entendre la mortalitat: durant molts minuts l’aficionat va entendre que no passaria entre els millors, i potser és aquest descens intermitent als inferns el que dota d’aquest toc èpic, com una epopeia llunyana, cada triomf. Encaixar aviat és el nas trencat de Brando.

Notícies relacionades

Quatre gols, cinc de celebrats

Ridícul del Madrid, punxada de l’Atlètic i decepció de l’Athletic

Una vegada fa clic, aquest Barça entra en moments de futbol dolços. El millor per a Flick és que, sense Pedri ni Frenkie, Bernal va tenir un segon temps refrescant que va recordar el d’abans de la seva lesió. Imponent per guanyar duels i marcar diferències des del seu físic que es nega a ser adolescent, sinó un adult precoç a qui la cara delata. El Barça en va marcar quatre, que van poder ser sis, però sobretot va allunyar les transicions i va tenir molt més control amb un Bernal que va fer semblar ple el centre del camp buit fins aquell moment.

El Barça es veia en un cataclisme atàvic a la mitja hora, una cosa molt seva, fent unes càbales que quedaven en paper mullat. I va acabar la nit veient com el mourinhisme s’autodestruïa sota la pluja, amb un Arbeloa fent veritat l’al·legat mourinhista de la prèvia, donant-li una èpica i una vida que ja no tenia el portuguès. Així és el futbol. Noranta minuts que donen per a una vida.