RAFA MARAÑÓN: "El futbol és com una ferida que et deixa una marca, no te la treus mai"

El seu últim partit va ser amb 37 anys, al Sabadell i marcant tres gols. ¿Li feia por penjar les botes?

Home, el que digui que no, o és molt espavilat o... A tothom li fa por. Apareix un túnel amb una certa foscor. El que passa és que sempre s’entreveu, al final, una llum. És un túnel d’aquests curts que veus un camí, almenys jo el veia. Però dubtava també. El camí més simple, teòricament, era el futbol, però no treia partit del que jo havia estudiat durant la meva carrera. El que passa és que quan acabes l’escola d’arquitectura amb trenta i tants anys ets un nouvingut, perquè el 90% dels nanos acaben als 23, 24, 25. Em sentia una mica fora de joc en aquest sentit. Però m’agradava, i crec que tenia aptituds. Així que vaig optar pel que seria una tercera carrera, que va ser la docència. I a través d’unes oposicions vaig aconseguir una plaça a la Universitat Politècnica de Catalunya, i allà comença aquest periple meu de 36 anys, però sempre sense deixar el futbol.

En la seva època no era una cosa massa normal que els futbolistes estudiessin.

Recordo que entre els meus companys generava una mica d’admiració. A mi, per exemple, m’encantava Gárate com a futbolista, però l’admirava més perquè es va fer enginyer. Però el que em va incitar a estudiar, quan estava al Reial Madrid, va ser Pirri.

Va fer medicina.

Sí, ho va fer després, però al principi la seva idea era arquitectura. I vam ser els primers que ens vam matricular. Va ser per a mi un referent. Valorava els futbolistes que eren capaços de jugar i estudiar. Santiago Bernabéu sempre deia que s’havia d’estar per la feina, pel futbol. I això que ell va ser futbolista i advocat. Però no vaig voler deixar-ho.

¿I d’on li ve a vostè l’afició per l’arquitectura?

Quan estudiava arts gràfiques a Pamplona, als Salesians, vaig fer tipografia. I un dia vaig llegir que Gutenberg, l’inventor de la impremta, havia dit que la tipografia era l’arquitectura de les lletres. Aquesta frase em va quedar gravada. Llavors, quan vaig anar a Madrid, quan vaig poder, em vaig matricular a l’Escola d’Arquitectura Tècnica. I quan vaig sortir del Reial tenia diverses ofertes, però vai escollir l’Espanyol perquè a Barcelona hi havia més opcions d’horaris, podia anar a classe a la tarda.

¿I li agradava fer de professor?

Sí, és clar, tens uns coneixements, perquè vaig acabar la carrera d’aparellador, vaig acabar la d’arquitectura, em vaig treure el doctorat amb una tesi doctoral sobre Rafael Masó, i fent classe sempre aprens. Però el futbol no l’oblides mai. És com una ferida que et deixa una marca i no te la treus mai.

¿Com a futbolista s’havia gestionat bé econòmicament?

És que en la nostra època no es guanyaven les quantitats que es guanyen ara. A l’acabar veus que has estat jugant durant 20 anys, has guanyat uns diners, tens una casa, un bon cotxe, però no vius del que et queda. I arriba un 30 de juny en què dius: ‘A veure com guanyo això que guanyo’. I em converteixo en funcionari. Però funcionari de carrera, en una cosa que m’agrada. En les meves classes parlava de Gaudí, de Domènech i Muntaner, de Puig i Cadafalch, dels modernistes i tal. I és clar, tot això em satisfeia.

¿Sol recomanar als jugadors de l’Espanyol que estudiïn?

Alguna vegada he parlat amb Puado que, a part d’un gran futbolista, és un noi que està acabant Econòmiques, i jo li dic sempre: ‘Nno ho deixis, estudia a la tarda una estona’. Mira ara Miguel Rubio, que és enginyer aeroespacial. Jo, si no hagués sigut futbolista, hauria acabat a Olite treballant al camp. El meu avi, Leoncio Campante, tenia vinyes i em deia: ‘Vine, que aquí et guanyaràs el pa’.

Vostè va proposar un projecte en el concurs de l’estadi de Cornellà.

Jo a l’Espanyol he fet una mica de tot. Primer, jugador. Després he sigut segon entrenador de Vicente Miera, entrenador del B, observador, he estat a la comissió de patrimoni i he fet la Ciutat Esportiva, que és un projecte meu. I després em vaig presentar al concurs per a l’RCDE Stadium amb un grup nord-americà, jo com a arquitecte regional. Gairebé guanyem. Era un projecte que per fora era més trencador. Però aquest estadi m’agrada.

¿Què va sentir quan es va enderrocar Sarrià?

Per a mi, Sarrià ho és tot. Era un estadi emblemàtic, sent el més desgavellat. Cada tribuna era del seu pare. No obstant, tenia una cosa que el feia atractiu. Vaig sentir que desapareixia una cosa important. Allà és on he tingut els meus èxits, on m’han cridat, m’han aplaudit. Ho és tot. Però veus que és el futur.

¿Sent nostàlgia quan passa per aquesta zona?

Bé, visc per allà a prop. Em vaig poder comprar un pis quan podia comprar-me’l. Ara no podria. I ja m’hi he acostumat.

Mirem la seva etapa com a jugador. Va arribar al Reial Madrid amb 18 anys i se’n va anar la temporada 73-74. ¿Per què?

Tenia moltes il·lusions, però era molt difícil jugar amb regularitat per la competència. Pensava: ‘Aquí vaig cremant anys i la vida passa’. Així que als 24 o 25 decideixo partir peres. A l’Espanyol vaig passar també les meves peripècies al principi, no es pensi. Al final de la primera temporada em volien vendre. Un dia vaig veure que Santamaría, que era qui m’havia portat des del Madrid, m’estava a punt de canviar i de sobte va aparèixer una pilota i vaig marcar gol de cap. Me’n vaig anar corrent cap a ell com un posseït i cridant: ‘¡Va, canvia’m ara, vinga!’. No ho va fer.

Abans al davanter se’l pegava més, ¿no?

Un dia Amancio em va dir: ‘Som herois’. Perquè abans et pegaven el que no es pega ara. Te l’estaves jugant a cada moment. A mi em va trencar la clavícula un jugador del Betis a Sarrià. En la penúltima jugada del partit. I l’àrbitre era davant i no va xiular ni falta. Vaig estar tres mesos sense jugar. En el partit de tornada, al camp del Betis, aquest jugador va venir i em va dir: ‘Com que no he pogut anar a veure’t a la clínica avui et deixaré que passis totes les que vulguis’. I ala primera jugada que hi va haver em va enganxar fort. ¿On? ¡A la clavícula!

¿I què hi ha de cert que va estar a punt de fitxar pel Barça?

Estant a la selecció, en el Mundial 78 de l’Argentina, Kubala em va trucar i em diu: ‘En aquests moments està vostè fitxant pel Barcelona’. Et dic el que m’han explicat. El Barça de Núñez volia Solsona. Ell havia sortit d’una hepatitis. Llavors van dir que el volien a prova. I el president Manuel Meler va dir que no, a prova, no. ‘Doncs llavors volem Marañón’. I a tot això va aparèixer el València i van vendre Solsona. I ja es va acabar el problema, perquè l’Espanyol havia de vendre un jugador cada any per cobrir la seva economia.

¿Quants diners oferien?

Jo crec que el València va pagar 25 milions de pessetes per Solsona. M’imagino que devia anar per aquí. Era un professional i hi hauria anat, però hauria continuat sent de l’Espanyol. És casa meva, malgrat que he tingut els meus mals moments.

¿Com quins?

N’hi ha un en la meva carrera que és crític. Estic a punt de guanyar el Pitxitxi i en l’última jornada me’l va arrabassar Kempes. El passava per un gol i ell en va fer dos al camp de l’Atlètic. I jo a Sevilla no vaig tenir ni una oportunitat. Em va coure molt. Kempes la tocava de manera sensacional, però l’Atlètic havia sigut campió la setmana anterior i estaven tots una mica de vacances. A sobre, Kempes tenia un munt d’amics a l’Atlètic. Ayala, Pereira, Panadero… Si hagués necessitat sis gols, els hauria fet.

¿Diria que troba a faltar l’adrenalina del gol?

Sí, i crec que és una mica per això em vaig posar a l’equip de veterans quan em vaig retirar. Em vaig inflar a fer gols. Vaig jugar més de 500 partits amb ells.

¿Quan va jugar vostè a futbol per última vegada?

Em van fer un homenatge a Sitges i vaig haver de jugar una estona l’any passat. Vaig xutar una falta i gairebé faig gol. Però el que és jugar, vaig jugar fins als 70 anys. Després algun partit esporàdic. Hi ha companys que em diuen que hi vagi, i jo dic, no, que ja tinc el genoll una mica fumut.

Notícies relacionades

El regnat del Supercampió segueix

Mbappé dona per liquidada la crisi del Reial Madrid

Doncs ja estaríem.

Això és per a EL PERIÓDICO, ¿no? Una vegada hi va haver un partit en què un periodista del seu diari va escriure de mi: ‘Ni va poder ni va voler’. Em va emprenyar. Que no vaig poder, d’acord, ¿però que no vaig voler? Vaig agafar i me’n vaig anar a la redacció. Vaig preguntar per ell, em van deixar passar i, disposat a jo cantar-li les quaranta, vam començar a parlar. Al final, vam quedar com a amics.