El Barça es queda sense rellotge
Fred es va quedar l’equip de Flick en la primera part i no per la temperatura gèlida de Praga. La defensa va quedar una vegada més retratada per la seva indolència als córners i Fermín va haver de sortir al rescat. Olmo i Lewandowsky van posar la calma amb dos gols més.
El Barça s’ha penjat el cartell d’heroi. De vegades això té connotacions negatives, com va comprovar la seva afició en la nit més freda que recorden. A Praga el Barça es va proposar salvar la dignitat del Slavia, que arribava amb tres punts, zero victòries i tan sols dos gols anotats en sis jornades. Un equip que la Champions arrossegava cap a l’abisme i al qual el Barça, sempre generós, li va regalar dos gols i la sensació que en cada centre i pilota a l’àrea el nivell s’igualava i no existien diferències. Va fer creure els txecs que guanyar l’equip blaugrana era possible. I a la Lliga de Campions no pots regalar mai fe a qui no la té, perquè això te l’acaba traient a tu.
Hi va haver reacció perquè a Hansi Flick li ve de gust sempre el descans com a generador d’energia i excusa per jugar millor. La Champions és una competició que no mesura (sol) els millors, sinó que mesura els que millor controlen els detalls. És com una entrevista de feina. Hi entra en joc no només qui sap més, sinó qui para més atenció al detall, a la camisa ben planxada, l’encaixada ben donada i el comentari en el moment adequat. En això el Barça és encara un adolescent. Concedeix córners, els deixa rematar sense excessiva oposició, facilita que el rival, que té menys talent, se senti falsament superior. Per guanyar una Champions necessites la camisa ben planxada i no només portar la més cara de la botiga.
Hi ha coses pitjors en el futbol que perdre un partit. Una d’aquestes és perdre Pedri, el jugador que millor explica per què el futbol continua sent inenarrable. Sense el canari, et quedes sense rellotge: cada hora sembla igual, el dia i la nit es confonen, el fred i la calor deixen de distingir-se; fins i tot els carrers s’assemblen, perquè era Pedri qui els revelava amb el seu seseo sempre enganyós. A Flick només li va faltar demanar un clínex a la banda, i això que fins al moment el seu equip estava empatant davant un conjunt que no havia sumat més de tres punts en sis jornades. Sense Pedri, el Barça és menys sexi.
Fermín López va camí a ser el Pedrito d’aquesta generació. Un jugador que té complex de formiga perquè produeix i produeix acceptant que les seves xifres, que són aval de titular, no l’impulsaran a ser indiscutible gairebé mai. És aquest foc interior, carregat d’una certa sensació d’injustícia, el que permet a l’andalús jugar sempre com si no se’l mereixés, i aquesta autoconsciència el fa estar per sobre de qualsevol circumstància.
Xuts de lluny
Notícies relacionadesNo estava entrant en contacte però això no el va deslliurar de marcar dos gols, cada un diferent, que exemplifiquen el que és Fermín: voracitat i determinació en el primer i un talent com pocs s’han vist en el Camp Nou per destrossar xarxes des de mitjana i llarga distància en el segon. Amb Dani Olmo i Fermín, el Barça té dues cares de la mateixa moneda per obrir escenaris que semblen tancats.
El Barça arriba a febrer amb una sensació ambivalent. Líder i guanyant, però amb la sensació que falta una cosa que arrodoneixi el moment guanyador, i més sense un Pedri que ja ha patit tres lesions musculars aquesta temporada, més que en la 24-25, en què no es va lesionar, i obligarà a la resta a fer un pas cap a davant i, el pitjor, al Barça a ser un equip que potser no vol ser, perquè no es pot completar el que, sense Pedri, quedarà incomplet per força major. No hi haurà més gran remuntada per als títols que imposar-se a la pròpia essència.
