Tardozzi: «Márquez voldrà continuar guanyant amb 40 o 45 anys»

Tardozzi va ser, i soc testimoni d’això, el primer, a les files enemigues, perdó, rivals, que va aixecar la veu i, el 2013, quan Marc Márquez va arrasar en el seu debut en la categoria de MotoGP amb Honda, va dir que aquest noi formaria part de la història del motociclisme mundial.

Ara, 13 anys després, Tardozzi, no només ha aconseguit fitxar MM93 per a Ducati sinó que l’ha ajudat a reconquerir el títol i ser protagonista de la ‘gran tornada’. Ducati compleix aquest any 100 anys d’història i, el 4 de juliol, a Misano, el més gran dels Márquez Alentà serà un dels principals protagonistes de la gran festa vermella.

Cent anys, quina història, quin compromís, surten amb pressió afegida, ¿no?

Bé, en el món de l’alta competició, ¿no?, sempre tens la necessitat i el compromís de guanyar i, sí, tots estem sota pressió, ja que tots volem ser millors del que vam ser i això que vam ser els millors. El Marc per reafirmar-se com el campioníssim que és, ‘Pecco’ (Francesco Bagnaia) per reconstruir-se i nosaltres per millorar la moto i treballar molt i bé en la ‘Desmosedici’ del 2027, que serà molt diferent, diferent, amb altres especificacions.

Vostè va ser el primer que, lluny del mur d’Honda, va dir que Marc Márquez era diferent de tots, ara que ja el coneix una mica més, ¿quina és la versió que té del pilot espanyol?

No s’havia de ser un geni per descobrir que ja aquells dies, després de guanyar dos títols mundials (125cc i Moto2) i protagonitzar el debut que va protagonitzar, el 2013, amb l’Honda, el Marc seria un pilot tremend, un grandíssim campió. Però el que no podia intuir, ni sospitar, és que és millor persona que campió, molt millor persona que campió i això és molt elogiable.

És a dir, que la seva opinió sobre Marc Márquez comença a ser (gairebé) celestial.

El Marc es fa estimar i es deixa estimar, el que és meravellós i, sobretot, és molt agradable treballar amb ell. A nivell humà, professional, el seu comportament, la seva relació, la seva complicitat amb tots els que treballen al seu voltant, sigui fàbrica, departament de competició o equip, ell sempre prova de ser atent, agradable, ajudar en tot el que pot. I sí, agrada molt, molt. I és que una altra de les virtuts del Marc és que és un líder, qualitat molt difícil de tenir, gairebé impossible d’aconseguir i, per descomptat, vital quan un es mou en el món en què es mou el Marc, jugant-se la vida a 350 quilòmetres per hora.

I ¿com exerceix Marc Márquez aquest paper de líder?

El pilot, si vol guanyar, si vol ser campió, si vol portar la seva marca, el seu equip, al més alt del podi, no només ha de pilotar, ser valent, aguerrit, arriscar, ser determinant, ha de ser líder del projecte. I el Marc aquest liderat, sovint, l’exerceix sense parlar. El Marc entra al box després d’un entrenament o carrera i la seva gent, ja només amb la mirada, ho entén, sap el que dirà, comentarà, suggerirà. El Marc és un líder fins i tot quan no parla.

Té la sensació que Marc Márquez ha aportat aire nou a Ducati.

Per descomptat que sí, és clar que ho crec. Ha aportat aire fresc, una manera diferent de veure les carreres, de plantejar-les i executar-les. I, sobretot, aporta una enorme serenitat, tranquil·litat, en moments en què tothom té problemes, dubtes, que sempre n’hi ha, sempre, fins i tot quan les coses van bé. És en aquells moments quan la seva manera de ser, el seu somriure, la manera d’analitzar les situacions difícils, fa que Ducati, l’equip, tots, puguin resoldre els problemes que sorgeixen amb més destresa i rapidesa.

Vostè sempre va dir, des del primer dia, que gestionar un equip amb el Marc i ‘Pecco’, dos enormes campions, seria molt fàcil perquè eren dues persones molt intel·ligents i professionals.

I així ha sigut i així continuarà sent, no en tingui el menor dubte. Miri, explicaré una cosa que he explicat a molt pocs i que vostè mereix saber: en els moments de més dificultat per a ‘Pecco’ que, lamentablement, l’any passat van ser molts i molt durs, el Marc s’ha comportat amb una exemplaritat exquisida, única, admirable.

Per exemple…

No em faci dir-li quins moments, no fa falta, ¿oi?, però sí, hi va haver dues ocasions en què el Marc va tenir un comportament exemplar. No és fàcil, no, estar guanyant com guanyava el Marc, i veure patir el teu company d’equip. I, en aquells instants, el Marc es va distanciar, oferint-se per al que necessités ‘Pecco’, però no volent mostrar en excés la seva alegria, el seu domini. El Marc, sense grans gestos ni paraules, li va fer saber a ‘Pecco’ que ell era allà per si el necessitava. Això només ho pot fer una grandíssima persona, no un pilot, ni tan sols un campió. Són gestos, actituds, comportaments que només protagonitzen les grans persones.

Algú m’ha dit que vostè sent una admiració (gairebé) semblant per Àlex Márquez, el petit dels Márquez Alentà ¿és cert?

Jo sento una admiració semblant, sí, per Àlex, al qual considero un extraordinari pilot, una excel·lent persona i em dol que molts ho dubtin. No m’entra al cap, no entenc com alguns pensen que l’Àlex no és un grandíssim campió. Crec, si no em falla la memòria, que, a la graella de MotoGP, només hi ha tres pilots que han fet el salt a la màxima categoria havent conquerit, prèviament, els dos títols precedents, Moto3 i Moto2, i són el Marc, l’Àlex i Pedro Acosta. Ens hem de treure el barret davant la trajectòria de l’Àlex, sisplau. En el moment que ha tingut una moto competitiva, ha demostrat que no és ‘el germà del Marc’, ¡que és Àlex Márquez!, un pilot ‘bravíssim’, i nosaltres estem tremendament feliços que estigui amb nosaltres i per això aquest any tindrà la millor ‘Desmo’.

El Marc diu que el seu primer rival aquest any serà el seu germà, entre altres coses perquè és el subcampió del món.

No vull parlar o fer pronòstics sense haver vist com són i com es comporten les motos dels nostres adversaris. La competència entre els dos germans Márquez és molt, molt, interessant, perquè el Marc i l’Àlex, cregui’m, són molt més que germans. Es tenen un respecte, una complicitat increïble, es passen el dia ajudant-se l’un a l’altre, cosa que no deixa de ser meravellós però, en el moment que s’apaga el semàfor i comença la carrera, tots dos pensen només a guanyar. I això només ho fan dos grans campions i dues grandíssimes persones.

Li hem sentit dir aquí, a Madonna di Campiglio, que la prioritat de Ducati, en aquests moments, és renovar al més aviat possible el Marc i aconseguir que firmi dos anys més amb Ducati, el 2027 i el 2028. ¿Creu que hi ha molts equips que volen el Marc? ¿Creu que se’ls pot escapar?

¿Perdó? ¿És que hi ha algú que no vulgui el Marc? ¿Hi ha algun boig que no el vulgui al seu equip, corrent per a la seva marca? Jo crec que no hi ha ningú, ningú, al pàdoc del Mundial, que no vulgui el Marc. Pot ser que aquest sigui un món molt atrevit, però no té res de boig, no. Tothom estima el Marc, tothom. Nosaltres, els primers.

Notícies relacionades

El gran valor dels estudis a la pista

El Barça i el Girona oficialitzen la cessió de Ter Stegen

¿Quants anys creu que li queden al Marc?, ell acaba de comentar que li retirarà el cos, el seu físic, no les ganes de guanyar que les tindrà sempre.

Sí el respecta el cos, el seu físic, les lesions, el Marc correrà molts anys més, fins quan vulgui. Miri, li diré una cosa: si el respecta el cos, el Marc, als 40 anys, als 45, voldrà continuar guanyant, l’hi dic jo que, ara, el conec bé. Ell, amb 45 anys, amb moto, bicicleta o ‘skiboard’, voldrà guanyar sempre. És la seva passió, el seu món, el seu objectiu, el seu gaudi. És un guanyador nat.