‘Pezqueñines’ no, gràcies

Deu ser per deformació professional que em resulti habitual traslladar-me mentalment a alguna campanya publicitària per descriure l’actualitat. Avui em ve al cap una campanya de quan era imberbe, fa ja 40 anys, que segur que recordeu i en què ens convidava a no consumir peixets de petit calibre per protegir la fauna marina i fomentar la compra responsable sota el lema Pezqueñines no, gracias. Però... ¿què cal fer si el pezqueñín, en aquest cas, no és que no hagi crescut encara, sinó que de ser gegant ha passat a ser minúscul?

Hi va haver un temps en què el Reial Madrid va ser gran i entrava al Camp Nou com qui envaeix Roma. Avui entraria com qui visita un museu: en silenci, amb respecte i esperant no tocar res. Contra el Barça, el gran colós blanc s’ha convertit en un equip petit, d’aquells que celebren no ser golejats i que confonen la dignitat amb el simple fet de continuar vius el minut 90. El Barça ja no juga contra el Madrid: hi juga. El mou, l’observa, el deixa respirar una estona i després torna a recordar-li qui mana. I el Madrid, feliç. Feliç per competir. Feliç per "donar la cara". Feliç per no sortir a la foto de la humiliació. El llistó ha baixat tant que Florentino hauria de demanar llicència d’ONG.

Abans, contra el Barça, el Madrid volia guanyar. Ara vol resistir. Abans parlava de glòria. Ara parla de "detalls" i de "partits seriosos". Un vocabulari propi d’equip menor que se sap inferior i que signa l’empat abans que no rodi la pilota.

Notícies relacionades

Un gol de Vitor Reis i Ter Stegen salven el Girona

El PSG fitxa Dro per uns vuit milions i no pagarà clàusula

El Barça, en canvi, juga com qui se sap superior. Sense neguit, sense urgències, sense necessitat de discursos. Joguineja, administra, espera. I el més trist no és la derrota blanca, sinó la seva patètica celebració de no sortir-ne humiliat. Perquè quan l’èxit més gran és no ser golejat, quan l’èpica és sobreviure, quan competir ja és un premi... llavors sí: t’has convertit en petit, en minúscul, en una càndida realitat per protegir.

I el Barça, mentrestant, somriu. I, l’entreni Alonso, Arbeloa o un con: "Ganas de volver a veros...". ¿Ho entenen ara.