"No trobo a faltar el futbol perquè ja vaig guanyar tot el que havia de guanyar"

¿Com estan sent els mesos posteriors a la retirada?

Molt enfeinats. Em vaig retirar sobretot pensant a disfrutar de les meves filles. Jo notava que podia continuar, però, d’altra banda, era com: m’he perdut tota l’etapa dels meus nebots, així que ara vull poder disfrutar amb elles perquè el temps passa. Van creixent i hi ha moltes coses que et perds pel camí. Quan em retiro acabo en la Queens League. Vaig dos o tres dies a entrenar-me i puc ser a prop de casa. A més, jo continuo amb la meva part dels videojocs amb Dux Gaming. Eren moltes coses que em permetien fer, treballs remunerats, però alhora tots des de la meva perspectiva. Després ja va aparèixer la SER, Gol a Gol i Catalunya Ràdio, i a partir d’allà sí que és un horari més nocturn, quan les nenes ja estan adormides.

El punt clau és la seva família.

Sobretot poder estar amb elles i amb la meva parella. Quan em vaig retirar, jo ja tenia una carrera i havia preparat el camí perquè pogués tenir altres opcions laborals, però que em permetessin poder estar amb les nenes tota la tarda després de recollir-les a les cinc.

¿Conciliar és encara una utopia?

Al final, en el cas per exemple de la Carla [Suárez], amb la capitania de la FED CUP i viatjant amb Eurosport en tot el tema dels Grand Slams, poder compaginar tot això és molt complicat. Aquí és més fàcil perquè tinc els meus pares a set minuts, els pares de la Carla venen de Las Palmas aquí quan ho necessitem. Hi va haver un moment en què si jo estava viatjant cada setmana o cada dues setmanes i després la Carla també estava viatjant, era perdre’t molt temps de les nenes. La gent em diu: ‘t’has retirat molt aviat, amb 30 anys’. Però jo notava que era el moment, perquè pensava que ja havia aconseguit tot el que volia. Tot el que m’ha vingut després m’ho treballat molt perquè en el dia d’avui tingui tantes coses.

¿Com aconsegueixen quadrar horaris i compaginar la vida personal i laboral?

Cada mes tenim un calendari bastant clar. Jo ja sé, per exemple, que els partits del Barça no tenen un horari fix, però els grans tornejos sí que estan delimitats en dates concretes. A partir d’allà ens organitzem: bloqueges setmanes, planifiques desplaçaments... Si cal anar-se’n a Madrid dues setmanes, saps que toca reorganitzar-ho tot. Ara és molt més fàcil perquè les nenes ja tenen 3 anys, però abans era molt complicat: una estava amb una nena, l’altra també volia dormir, i no podíem descansar. Busques ajuda, sobretot de la família. Els meus pares o la meva germana viuen a deu minuts, i això ho fa tot molt més fàcil. Tot i així, coordinar dos horaris d’esportistes d’elit continua sent molt complicat.

M’imagino una pissarra a casa per organitzar-se...

¡I tant! Tenim Google Calendar, però a més la Carla, que és superorganitzada, va posar una pissarra a la nevera. Allà ho apuntem tot: dies, hores, compromisos... És imprescindible. Tenim la gran sort de disposar d’horaris flexibles. Portem les nenes a l’escola bressol i després tenim temps per a nosaltres, temps en parella i temps per a elles. Són moltes coses per quadrar.

¿La maternitat és com se l’esperava? Ara cada vegada hi ha més futbolistes que són mares.

Ha canviat molt. Quan nosaltres jugàvem hi havia molt pocs casos; pràcticament no en coneixíem cap. A partir d’allà s’han fet passos molt importants: el conveni col·lectiu que protegeix la maternitat, el suport de la federació per facilitar la conciliació en els viatges... En altres països això ja existia des de fa temps, i a Espanya ha arribat tard, però ha arribat. Jugadores com Irene Paredes estan vivint aquesta evolució. Tot i així, continua sent molt difícil. El comeback després de ser mare costa molt: físicament, de manera hormonal i mentalment. Ho hem vist amb casos com el de Marta Corredera i fins i tot amb Serena Williams. Però avui dia hi ha més facilitats, i això ajuda a contribuir que més jugadores s’animin a fer el pas.

¿Com és el dia després de retirar-se? El dia en què ja no es lleva per anar a entrenar-se.

Moltes retirades són traumàtiques perquè panses de 100 a 0. Conec moltes exfutbolistes que, tot i que hagin passat els anys, encara tenen una sensació agredolça perquè no es van retirar com volien. En el meu cas, el record és positiu: em vaig retirar quan jo vaig voler, com vaig voler i en el moment que jo vaig decidir. I això ho canvia tot. La festa que es va fer aquell dia a l’estadi va ser una de les satisfaccions més grans de la meva carrera. Veure l’equip rival, el públic i les meves companyes mostrant-me tant de carinyo, sobretot en el minut 80 quan em van canviar, va ser el moment més bonic. Aquest carinyo va fer que l’endemà, quan tot s’acabava, jo estigués tranquil·la. Sabia que començava una nova etapa com a exfutbolista, però no passava de 100 a 0. Sabia que, d’una manera o d’una altra, continuaria vinculada al futbol. A més, la Queens League m’ho va posar molt fàcil perquè, tot i que deixava l’elit, passava a una mica més amateur però sense desconnectar-me del futbol. Ara m’ho estic passant molt bé perquè aquest costat amateur et permet disfrutar sense aquesta exigència constant de tenir que marcar tres gols per partit.

¿Què l’atrau de la Queens?

Inicialment, Gerard Romero volia que tingués un paper més protagonista, com a entrenadora, i jo li vaig dir que pensava que m’estimava com a futbolista. I així va acabar sent. Amb DJ Mario també es va crear una sinergia molt especial. Al final, per diverses circumstàncies, vaig deixar la Queens League perquè volia centrar-me més en el món dels videojocs i en altres projectes. Ara s’està parlant de quan tornarà el torneig, però continuo amb el Mario.

¿D’on ve aquesta passió pels videojocs i per l’estríming?

Des de petita sempre m’han agradat molt els videojocs. Quan tenia 11 anys i anava a entrenar-me a La Masia, tenia gairebé 50 minuts de camí, i els videojocs formaven part del meu dia a dia. Quan anava amb el meu pare cap als entrenaments, jo ja m’organitzava per fer els deures al pati. Així després tenia temps lliure per a mi. Jugava amb la PSP Vita, i per a mi era pur gaudi. Sempre m’han agradat molt els videojocs. El futbol sempre era present, sobretot amb el Pro Evolution, que era al que jugava, però en cap moment vaig pensar que això acabaria sent la meva feina. No m’imaginava que competiria a nivell professional també en aquest món. Al final tot va ser una roda: estar en el moment i el lloc adequats. El 2017, quan firmo per l’Atlètic de Madrid, DUX Gaming —l’empresa més important de videojocs d’Espanya— contacta amb mi per fer un esdeveniment. I des d’aleshores ja portem vuit anys junts. Estic molt agraïda, perquè gràcies a això també ha nascut la DUX Academy by VISA.

Aquesta acadèmia és un projecte molt singular.

Ho és, i molt. És l’única acadèmia femenina d’e-sports que hi ha al món. El primer dia es van apuntar set nenes i actualment en són cinc. Però el més important és que tenen una estructura professional. Quan vols obrir barreres és molt complicat, però també és molt gratificant. Al món no hi ha cap altra jugadora que hagi competit al màxim nivell tant en futbol femení com en e-sports professionals. Això em fa moltíssima il·lusió.

Des de fora sembla una vida gairebé perfecta.

Un amic em deia l’altre dia: ‘Tia, tu encara podries continuar competint’. I sí, potser sí, però m’hauria perdut tot el que estic vivint ara. Retirar-me del futbol, treballar amb videojocs, en la Queens League, i ser comentarista dels partits del Barça masculí a TV3… No tornaria a jugar a futbol i perdre’m tot això. Tret que em diguessin: ‘¿Vols tornar al Barça?’, però per jugar en un altre equip, no. No trobo a faltar el futbol perquè sento que ja vaig guanyar tot el que havia de guanyar.

Notícies relacionades

Alcaraz s’endú el primer pols de l’any contra Sinner

Un gol de virtuós de Vanat impulsa un Girona a l’alça

Aquest és un dels grans interrogants de moltes futbolistes.

També hi ha molta gent que creu que els contractes cauen del cel. Jo quan estava jugant, sacrificava temps de qualitat amb els meus amics per acabar la carrera (INEF), també vaig fer un màster en scouting, els nivells 1 i 2 d’entrenadora, i em vaig preparar en l’aspecte lingüístic pensant que algun dia podria treballar a televisió. És una preparació de molts anys, pensant que el dia després arribaria... i al final ha sortit bé.