El colós Joan Garcia

Un cop acabat i guanyat el derbi, Flick va sortir eufòric. Anava corrent al centre del camp. Tenia una missió. I la va aconseguir. Va abraçar i va bressar Joan Garcia, el hieràtic porter del Barça que va firmar una actuació sensacional, digna d’entrar al Museu firmant sis parades (un parell d’elles colossals) que van silenciar Cornellà-el Prat, mentre deprimia els periquitos.

El Barcelona suma nou victòries consecutives a la Lliga. Va caure en el clàssic del Bernabéu i des d’aleshores va pujar a un coet: 27 punts de 27 de possibles. I Flick, un home agraït, es va entregar com el barcelonisme a un jove que va dictar una lliçó de contundència en la seva àrea. I el Barça, en la contrària.

"Està boig", va escriure Lamine Yamal en el seu compte d’Instagram responent a una història del porter blaugrana. "Mare de Déu, quin porter", va exclamar la jove estrella sobre el seu company, que en tot just cinc mesos ja s’ha guanyat el barcelonisme.

És un porter que val per tres, digne successor de Valdés, heroi de les parades impossibles, com si fos Casillas en el passat o Courtois en el present. Flick no va ser l’únic que va abraçar entusiasmat Joan Garcia. També Szczesny, el suplent i ara número tres en l’escalafó a l’espera de saber si Ter Stegen marxa al Girona o decideix escalfar banqueta durant sis mesos, va trepitjar la gespa per retre-li homenatge.

En 90 minuts, porteria a zero –quarta consecutiva del Barça–, sis rematades a porta, sis parades (100%), dues sortides bones de dos intents (100%), 24 passades bones de 24 en camp propi (100%), 4 passades bones de 7 llargues (57%).

O sigui, si existeix la perfecció, va ser el que es va veure a Cornellà-el Prat, capaç com va ser Joan Garcia de dictar una lliçó de saviesa futbolística i de gestió emocional de la nit més complexa de la seva vida. En el camp va dominar tots els registres. Va fer sis parades que van ser-ne, en realitat, set perquè en un gest tan agosarat com eficaç va empènyer Gerard Martín, com si fos una bola de billar, a la recerca de Pere Milla per evitar l’1-0 de l’Espanyol.

Potser, cap de tan impressionant com aquesta prodigiosa mà dreta que va treure, i això que anava corrent cap enrere, quan Pere Milla va cabotejar en la primera meitat a boca de canó –ja en l’àrea petita– i sense temps amb prou feines per a la reacció d’un porter normal. Però Joan no ho és. Sembla un porter de ciència-ficció, que corrent cap enrere es va inventar una parada que no hi havia a cap catàleg.

Un relat èpic

Però la grandesa de Joan Garcia no es va mesurar només en les seves sis parades que van construir un relat ple d’èpica. Des del minut 20 (allà va néixer la primera a Roberto i després la que va crear empenyent Gerard Martín) fins al 76 (l’única en la qual va utilitzar la mà esquerra per desviar el xut enverinat de Carlos Romero). I en el viatge per a la història del porter blaugrana va quedar el cop de cap frustrat a Pere Milla (m. 39), la parada a un altre cop de cap de Cabrera (m. 42) o quan va aturar el temps davant Roberto, que va acabar a la banqueta turmentat per no trobar l’escletxa (m. 55 i m. 70).

Amb la sobrietat per bandera. Ni un mal gest. No va destil·lar ni una emoció. Ni tan sols quan va protagonitzar parades que es recordaran amb el pas del temps, elevades a la condició de records inoblidables.

Notícies relacionades

Un bronze per reescriure la història

Un Espanyol fugaç s’ensorra contra un Atlètic letal

No va celebrar les parades, ni les inhumanes. Tampoc els dos gols dels seus companys. Va estar respectuós en tot moment amb el seu passat –ni una mala paraula se li ha sentit mai sobre l’Espanyol– i respectuós, sobretot, amb el joc, sense deixar-se atrapar per un clima volcànic com sí que els va passar en el seu dia a Laudrup i Figo.

Joan va desfer el camí cap a la porteria després del 0-1 d’Olmo i el 0-2 de Lewandowski, aliè a l’esclat d’eufòria dels seus companys. Es va refugiar en els seus rituals i va abandonar l’RCDE Stadium transformat en un sant per al Barça.