La contracrònica

Joan Garcia guanya

Quan va sortir a escalfar, 47 minuts abans del partit, el porter blaugrana ja va saber què l’esperava. Va escalfar fins i tot les orelles. Va negar l’Espanyol fins a acomplexar-lo, gestant el triomf del Barça amb tres parades antològiques, fins que Fermín va preparar els gols al final.

Una fumarada acompanyada d’olor de pólvora envaïa l’estadi segons després que sonessin els primers aplaudiments amb la irrupció de Manolo González a la gespa per ser entrevistat per la televisió. A les 20.13 tronava una monumental bronca amb l’aparició de Joan Garcia a la porteria del Prat per escalfar, la contrària a la de la Curva. Les grades no eren ocupades. El 90% de la gent estava repartida en les exasperants cues d’accés amb registres més minuciosos. La pluja que agreujava l’espera.

Joan Garcia va escalfar les orelles, també, per al que vindria. Que seria pitjor, per descomptat. A la porteria dolenta per al visitant i no tant per l’ambient, sinó pel futbol per si mateix. Ell i el Barça defensaven 19 anys d’imbatibilitat de lliga en territori blanc-i-blau.

Un porter modern

Quan li va tocar intervenir per primera vegada, va demostrar que estava preparat. Se li va plantar sol Roberto en carrera, però va ser el davanter de l’Espanyol el que es va arrugar i li va disparar a un cos que se li va engegantir massa. Fins aleshores, el porter blaugrana només havia hagut d’atendre tres córners seguits que no li van rematar i espavilar-se amb els peus, en cessions dels seus companys. Accions molt fàcils per a un porter modern com ell, sobretot quan al Barça viu situacions de vertigen. Algunes, segons el partit.

Com la que es va produir 20 minuts després. Molt més meritòria per imprevista, en un cop de cap a boca de canó de Pere Milla, davant el qual va respondre amb una extraordinària parada amb la mà dreta, forta, per desviar un gol cantat. Tan estratosfèrica va ser que un senyor gran es va posar dret i el va aplaudir, rendit d’admiració. Ningú va esbroncar ni va recriminar res l’aficionat. Per l’edat, per la filiació i per com de justificada que era la seva reacció. Al seu voltant hi havia mirades i xiuxiuejos. Pol Lozano es va acostar al seu antic company. Va haver de felicitar Joan, d’acord amb el cop al cul del col·lega. Carlos Romero va fer un significatiu gest amb la mà perfectament interpretable com "¡quina parada!".

Al mateix sector de la tribuna van ser més d’una desena de persones les que es van aixecar quan Roberto va encarar Joan Garcia per segona vegada en carrera. El davanter va intentar regatejar-lo per marcar a porteria buida. Veia la glòria, la tocava, però la maleïda mà de Joan va tocar la pilota, la realitat, i el va tornar de l’estat de somni que no es compliria.

Roberto va marxar substituït. Frustrat, maleint la seva sort, el paper negat d’heroi. L’afició el va compensar corejant el seu nom com a desgreuge. Va fer el màxim i va topar amb una resposta superior. Des de la banqueta va veure aparèixer la mà esquerra del porter per apartar un enverinat xut de Carlos Romero amb el Barça desarborat, salvat per un porter consagrat als 24 anys.

Ira, xiulets i elogis

El porter de Sallent va capitalitzar totes les ires i tots els xiulets, un insult exclusiu, el més típic, i va compartir amb els altres el "puta Barça" de rigor. Els altres van viure molt tranquils. L’animadversió cap a Lamine Yamal va ser molt tènue. L’extrem va acabar diluït sense merèixer l’atenció.

Notícies relacionades

"Joan és increïble, és un porteràs. Davant la seva exafició ha fet un partidàs, deixant la porteria a zero", va dir amb admiració Dani Olmo, autor d’un golàs que plasmava la victòria que estava gestant Joan Garcia.

No van ploure rates de cap mida. Van caure elogis dels seus companys i dels ex. Només van volar ampolles en el córner on Fermín López va celebrar les seves dues assistències.

Temes:

Espanyol

Inicia sessió 0 Comentaris

El colós Joan Garcia

Gonzalo es disfressa de Mbappé i guia el Madrid amb tres gols