Un somni humit

Hem esperat aquest 3 de gener des que es va sortejar el calendari, perquè els periquitos no dissimulem: aquest dissabte és el nostre partit de l’any. Ens fa trempar guanyar el Barça, tot i que la història diu que quan hem pogut mossegar una orella als culers hem acabat llepant. Històries de veïns.

En termes esportius el més normal és que el Barça avui ens faci un vestit, tot i que aquest Espanyol made in Manolo González porta imprès un segell d’identitat en l’equip que aporta tanta intensitat que permet no donar cap partit per perdut.

És una història que tots coneixem des de fa 125 anys, que enfronta el pobre contra el ric, els que som menys, hem guanyat menys partits, hem sofert sis descensos i un canvi de seu a causa d’una gestió econòmica inapropiada.

El derbi de Joan Garcia

Fa una mica més d’una dècada el club no en tenia ni per convidar la premsa a una copa de cava per Nadal (va ser massa ingrata la presidència de Joan Collet). Fet que xocava a qui potser va malversar (¿regalar?) més de vuit milions d’euros per pagar un vicepresident dels àrbitres a canvi d’uns dibuixos... o per atenuar possibles decisions arbitrals a favor seu, just en l’època que van ajuntar a l’equip els millors futbolistes de la història: Messi, Luis Suárez, Neymar, Xavi, Iniesta, etc. Una decisió molt matussera allargada 17 anys i executada a través de la por.

Perquè no ens enganyem: aquest és el derbi de Joan Garcia. Si el de Sallent milités avui a l’Arsenal o al Bayern de Múnic, l’efervescència dels últims dies no existiria. Però el porter ho va decidir així, tot i que és evident que ho va gestionar ben malament. En devia estar molt segur Manolo González quan va assegurar jugar-se un braç que Joan Garcia no canviava la Dani Jarque per la Joan Gamper. Dissabte comprovarem, si n’hi ha, el retrobament físic en els prolegòmens del partit.

Sentit comú

Joan Garcia no és pas el primer futbolista periquito que travessa la passarel·la ni tampoc serà l’últim. Si obrim el retrovisor de la història, el mític porter Javier Urruti (1952-2001) també va fer això mateix l’any 1986, tot i que sense un entorn tan complicat i sobretot sense haver-hi les xarxes socials.

Notícies relacionades

Isidre Esteve: "Sento que tinc un magnífic equilibri en la meva vida"

L’hiperlideratge de Joan Laporta, sota el focus

El sentit comú convida a evitar que un seguidor periquito vagi al Camp Nou amb la seva samarreta posada, o que un del Barça faci el mateix a Cornellà-el Prat. Potser som el país que porta impregnat al front el seny però no ho demostrem i els catalans, pel que sigui, hem gestionat molt malament aquest tema. Al País Basc, que entre els anys 80 i els 90 va patir un duríssim conflicte polític i social, resulta deliciós veure situacions simpàtiques de seguidors de la Reial Societat i l’Athletic Club en estadis rivals. I no passa res.

Acabo: no us enganyaré si us asseguro que el meu somni humit és difícilment realitzable. Però... ¿Impossible? Segur que no. I seria aquest: penal a favor de l’Espanyol el minut 95 de partit que executa Pere Milla, la pilota s’estavella al pal, li rebota al cul a Joan Garcia i besa la xarxa. Amb estima i simpatia, perquè, ¿sabeu? Només és futbol.