Les rebaixes són mentida

Cada mes de gener, el barcelonisme pateix una espècie de brot estacional. S’obren les rebaixes, sona el cascavelleig del mercat d’hivern i, de sobte, ens preguntem: "¿A qui fitxem?". La resposta, aquest any i el passat i probablement el següent, és tan simple com incòmode: a ningú. No per convicció estratègica, ni per il·luminada superioritat moral. No. No fitxarem perquè tenim el fair play financer a l’UCI des de fa anys, perquè no tenim ni cinc i, a més, perquè ja som molts i bons.

No és una decisió esportiva, és una decisió reglamentària i bancària. No és tàctica, és comptable. El club no està per anar de rebaixes, està per mirar l’extracte i apagar els llums. Pretendre fitxatges al gener és com entrar en un concessionari amb la targeta bloquejada i exigir un Ferrari "perquè el meu look ho mereix". I no. El meu look, desgraciadament, no paga les meves factures.

Siguem cauts, ja hi ha prou efectius. La plantilla no és ni llarga ni curta, és miraculosa. El problema del Barça no és la quantitat, ni la qualitat, és l’encaix, i per a això ja tenim el millor, ja tenim el mestre Flick.

Fitxar a l’hivern sol ser un gest per tranquil·litzar consciències, vendre il·lusió efímera i satisfer electors poc exigents mentre algú assegura que s’ha fet alguna cosa. Però fer alguna cosa no sempre és fer el correcte. Afegir un jugador a una plantilla ja solvent no soluciona problemes estructurals, els dissimula durant les setmanes que es triga a descobrir que aquest nouvingut era del tot prescindible.

Notícies relacionades

Flick encara la «difícil» i cara successió de Lewandowski: de Julián Álvarez a Joao Pedro

El fiasco d’Arbeloa, l’«espartà» servil

El Barça no necessita fitxatges. Necessita temps, coherència i assumir la realitat sense anestèsia. Necessita menys treball als despatxos esportius i més en els de gestió. Menys titulars i portades, i més contingut. I sobretot menys mirar aparadors i més acceptar que, ara mateix, el luxe és sobreviure sense gastar.

Perquè no en tenim ni cinc. I perquè podem dir amb orgull que ja som més que prou per enamorar el culer i acollonir el merengue. ¡Prou, per guanyar!