Bandera negra

Florentino Pérez s’ha quedat sol i emprenyat. Ni tan sols un moment entranyable, com és l’àpat per celebrar el Nadal amb la premsa, el va reconciliar amb l’esperit blanc d’aquestes festes. Reconec que no n’esperava menys. El president del Reial Madrid encaixa malament les derrotes i, si surt a la foto, encara més. Mentre va anar de bracet amb Joan Laporta en el projecte de la Superlliga, el mandatari merengue va escenificar una treva que no es creia ni ell. "Hi som per ajudar-nos", deia fa un any amb la boca petita. Però era clar que una aliança tan antinatural com aquesta no arribaria a bon port. Pérez va prendre un omeprazole per pair el momentum i tan bon punt el president del Barça va baixar del vaixell va enarborar la bandera negra. "¡A por ellos!", que cridaven aquells. Va fer seu el crit de guerra i va obrir la ferida. L’affaire Negreira es viu en el barcelonisme amb molt pudor, certa vergonya i molta precaució. No pregunta ningú i encara menys contesta ningú. Pagar durant molts anys al vicepresident del CTA i amb la mosca d’aprovació a les factures de diferents presidents costa d’acceptar. Estèticament i èticament reprovable, aquest servei de marca blanca no va ser utilitzat per tècnics com Luis Enrique o Ernesto Valverde, segons van declarar. D’aquí a pagar a àrbitres per afavorir el FC Barcelona en l’etapa en què va desplegar el millor futbol sota la batuta del millor entrenador i del millor jugador de la història, hi ha un abisme. Però quan a la capital van mal dades, aquesta munició que el club blaugrana ha regalat a l’enemic es converteix en un vel que tapa les seves carències.

Mestre en la desviació del focus, Florentino Pérez ha tret l’artilleria pesant i el victimisme a passejar. Mentrestant, el tècnic a qui ha deixat als peus dels cavalls es juga el càrrec partit a partit. Antítesi del Cholo Simeone, paradoxes de la vida, que fa 13 que s’aferra a aquesta expressió i tant li fan els arbitratges, les estrelles i els estrellats. La seva bandera és més blanca que la del seu rival a Madrid i el més negre que l’ocupa és la seva pròpia indumentària. Això ja és el súmmum.