El Barça és un repte viral

Tinc una teoria: el Barça només juga una vegada el marquen, com si el partit comencés en un desavantatge a consciència i buscat a mode de repte viral de TikTok, cosa no descartable en un vestidor que transforma els partits en viatges de convivència de l’ESO. No és descartable que en aquest context d’infantesa accelerada els fills de Flick s’hagin convençut del més improbable: guanyaran... però primer perdran. Assumint aquesta inferioritat, que no és tal, el Barça es posa sempre en un escenari de lluita, generant a l’estadi un clima de revengisme que convenç al futbolista que el futbol li deu alguna cosa. El Barça de Flick és un equip convençut que el seu moment encara no ha arribat i per això la millor manera de sentir-ho és començar perdent sempre.

Contra l’Eintracht regnava en l’ambient una sensació d’urgència. El Barça va prendre el partit com si la temporada estigués en escac i durant 30 minuts el Camp Nou no havia vist una pressió tan atenta i dominant com aquesta en anys, però les ocasions no arribaven i el rival, que vivia amagat, va trobar un gol que va evidenciar el nerviosisme del Barça i que Lamine Yamal contra el Betis, tot i que fos anecdòtic, va provar les mels del que és rebre en zones interiors i que el teu soci sigui Pedri i no Kounde. Davant l’Eintracht la pilota li arribava distreta i lenta i això va portar els atacs del Barça a xocar sempre amb la mateixa pedra, convertint la pitjor defensa de la Champions en la Juventus del 2017. Era un miratge.

En realitat Kounde ets tu. Admet-ho. Aquell dissabte nit en què tot apunta a un ocàs lamentable i de sobte et trobes, sense saber com, sent el rei de la nit. Alguna cosa li va passar a Jules quan va passar de regalar un potencial gol a marcar-ne dos. Li va tocar ser l’heroi de Sevilla en una de les millors nits de la història recent del club i ho va ser en una altra de menys glamourosa però rellevant quan, potser, no hauria tocat tenir herois.

Eric, un jugador formidable

En aquells dos minuts es condensa qui és realment el francès, un futbolista titànic quan el futbol és el seu aliat i una versió de plàstic, com de joguina, quan el futbol l’abandona. El més divertit és quan les dues versions coincideixen i creen moments com el d’aquest partit. El millor antiheroi que es podria tenir.

Notícies relacionades

Aïcha, la vallesana que vol conquerir el lateral del Barça

L’equip ciclista d’Iniesta aposta per Barcelona

Si Kounde és un jugador imprevisible, Eric és el seu revers. No hi ha cap fiabilitat com la seva quan, fa no tant, la gent el mirava com si no pertanyés al lloc que ocupava. Això va passar fa no tant, quan va haver d’anar-se’n a Girona perquè no el volien i allà convertir-se en peça troncal d’un dels equips més divertits que hem vist recentment. Va tornar a Barcelona convençut que havia de jugar com si no tingués contracte i el Barça no el renovés. Això el va portar a ser el central que apuntava i, pel camí, lateral i migcampista de nivell FC Barcelona per pur convenciment i fe, assumint tants rols que Flick ja no s’imagina un Barça sense ell quan, a l’inici, Eric no tenia lloc.

Definir Eric com a central és com dir que el futbol és només futbol. Veritats que n’amaguen d’altres de molt més importants. Eric és per damunt de tot un jugador de futbol formidable que ha necessitat anys d’escarni per reconèixer-se com a tal.