El Barça es devalua a Europa: Araujo, el seu rostre erràtic

No va tenir joc, tot just uns minuts inicials, ni estructura tàctica per superar l’exigent prova del Chelsea, un grup amb ànima, velocitat i energia que en una sola nit es va carregar Lamine Yamal –inèdit i apagat, absorbit com va quedar per la hiperactivitat de Cucurella–, superat a l’escenari europeu per Estevão. En el duel dels adolescents prodigiosos, va guanyar el jove brasiler, autor d’un gol superb que va retratar la debilitat blaugrana, incapaç com va ser Cubarsí de frenar-lo, mentre Balde arribava tard a l’ajuda i Joan Garcia, foradat per tot arreu, va rebre tres gols en 90 minuts, una cosa tampoc vista. Cinc gols havia encaixat en els seus primers set partits com a guardià de la casa blaugrana. I a Londres es va ajupir fins a tres vegades a recollir la pilota de la seva xarxa.

Errors que són regals

El Barça es va confondre. No va entendre el que demandava el partit. Ni va tenir respostes als seus propis errors. L’1-0 neix d’un córner mal defensat, amb la desgràcia incorporada en l’autogol de Koundé, enredat amb la pilota que prèviament havia aclarit Ferran Torres. Un córner defensat amb la mirada. El 2-0, que va arribar en la segona part, sorgeix d’un error previ, un imprudent error de Frenkie de Jong, perduda la identitat, ja amb un jugador menys, deixant que Estevão li arrabassés totes les portades a un gris Lamine. I el 3-0 va ser un gol que li solen marcar a l’equip de Flick, aprofitant els latifundis que deixa a la seva esquena.

No s’entén res del que va passar a Stamford Bridge sense l’inesperat regal d’Araujo, que es va guanyar una targeta groga per empènyer el col·legiat com si es tractés d’un davanter rival (m. 31.14). El símptoma que el Barça, frustrat i superat, havia perdut la pilota. I el control del partit ja que el Chelsea portava tres gols (dos d’anul·lats i un de legal). Una cartolina innecessària i absurda. Semblava un petit detall, però en realitat era l’avantsala de la tragèdia esportiva, perquè l’equip de Flick, a més, era inofensiu i lamentava l’error increïble de Ferran Torres just començar la nit.

I tot es va enverinar de mala manera quan Araujo, de manera irresponsable, va tombar Cucurrella (m. 41.21) guanyant-se la segona groga que deixava els blaugrana a la intempèrie. Fins i tot Balde, a l’altra punta del camp, es posava les mans al cap al comprovar la poca perícia de l’uruguaià, que va recuperar els dimonis que el van devastar emocionalment fa mesos.

De Barcola Cucurella

Araujo va tornar a Montjuïc. Va tornar a la Champions. Va tornar a aquell 16 d’abril del 2024 quan Barcola, el davanter del Paris SG, el va sotmetre a una carrera en què no només el desafiava físicament –era molt més ràpid– sinó també tàcticament. El central va triar malament. Va fer falta, va veure la targeta vermella, va deixar els seus companys amb 10 (m. 29) i el Barça de Xavi queia eliminat (1-4) en els quarts de final.

I d’allà a Londres. Més del mateix. Cucurella cavalca per la banda esquerra i l’uruguaià comet el mateix error, amb la diferència que ja tenia una targeta groga i que l’acció no era, ni de bon tros, una ocasió de gol. «No hauria d’haver entrat d’aquesta manera, però al final, són coses que passen en el futbol. No era el moment adequat, no era la jugada adequada, però és així, és el que és», es va limitar a dir amb molta educació Flick, mossegant-se la llengua. Es va precipitar de tal manera que va tornar al lloc del delicte.

Examen suspès amb els grans

A Araujo, el capità que està perdut i desorientat, va quedar retratat un erràtic Barça, incapaç de sobreviure als grans partits (només consta la seva victòria a Newcastle),la prova que certifica que ha perdut, almenys en aquest inici de temporada, l’ànima i l’electricitat que el va convertir en un equip rupturista. Va caure al Bernabéu davant el Madrid (2-1), no va poder amb el PSG a Montjuïc (1-2) i el Chelsea el va tornar a situar, amb una altra bufetada sonora (3-0), al quilòmetre zero, malgrat l’optimisme que Flick va vendre després.

Però el seu Barça viu a la zona de la classe humil de la Champions, lluny de l’aristocràcia dels vuit primers, encaixant gols sense fre (sis en els dos últims partits europeus: tres del Bruges i tres del Chelsea), tot i que no tot es redueix a un problema defensiu. No, ni de bon tros. Va més enllà al punt que a Stamford Bridge, la llar que va ser d’Iniesta, va marxar amb només cinc rematades –una xifra indigna, sigui amb 11 jugadors o amb 10– i únicament dos a porta (Lamine en la primera meitat; Raphinha, en la segona). És, sens dubte, el pitjor registre de la temporada.

Notícies relacionades

El nou Espanyol d’Alan Pace s’enlaira amb orgull i rebel·lia

Florentino, contra tothom

Per això, es va veure el pitjor Barça del curs, superat en tot moment pel Chelsea, tot i que no hi ha més drama que debilitar-te a tu mateix. I això va fer el grup de Flick a Londres. No va ser qui hauria de ser. Ni qui havia estat. Des del 15 de desembre del 2024 no es quedava anul·lat. El Leganés ho va aconseguir a Montjuïc amb aquell 0-1 i el Chelsea, el 25 de novembre, el va retornar a la llei seca després de 53 partits consecutius marcant.

I l’alemany, que mai havia viscut una cosa així, va ocultar el seu enorme enuig sota un positivisme fictici i diplomàtic.