Lamine aparca la corona

Diumenge, la corona va desaparèixer. Ni or, ni joies, ni aires de reialesa. Al seu lloc, el gest més bonic: besar-se l’escut. El mateix escut que pesa, que exigeix, que recorda que aquí no es regna: es treballa. El mateix símbol que han besat els que han guanyat de veritat, els que no van necessitar autoproclamar-se res perquè ho demostraven cada diumenge. El canvi no és un detall: és un missatge.

Notícies relacionades

Carles Vilarrubí, l’empresari català amant del cine i la gastronomia que va plorar pel Barça

Mor Carles Vilarrubí, empresari i exvicepresident del Barça, als 71 anys

Abans, la corona deia: "Jo soc el futur"; ara, el petó diu: "Vull formar part d’això". Abans, el posat era per a les xarxes; ara, el gest és per a les persones. Abans, era la vanitat del príncep; ara, el compromís del soldat. Potser l’aixafaguitarres de torn que sempre sospita dels gestos pensarà que besar l’escut és pur màrqueting. Pot ser. Però, en temps de postureig, fins i tot un gest d’orgull de pertinença en moments de dificultat, sona a revolució. Perquè, siguem sincers, entre coronar-se a si mateix i reconèixer-se del Barça, hi ha un salt abrupte de complicitat i maduresa. ¡Benvingut sigui, Lamine! Que aparqui la corona de moment i abraci simbòlicament els seus "bros" (que som cadascun de nosaltres). Que continuï besant l’escut, fins i tot quan faltin aplaudiments. Perquè els reis passen, però l’escut queda. I, sobretot, perquè el Barça necessita al seu cap més llorers que corones.

Potser, amb el temps, algú recuperi aquell vídeo antic de la coronació i somrigui amb tendresa. Serà senyal que el nen es va fer adult, que va canviar el gest i va entendre el pes del que representa. Perquè al final, en aquest club, els títols es guanyen, però els símbols es mereixen.