El Madrid no té pietat de Lamine

"Fotre’m la vida és el més divertit", canten els Carolina Durante i un no pot sinó pensar com ens costa entendre Lamine. Al Bernabéu ni va poder córrer en els contraatacs ni va trobar la manera de superar Carreras. Minimitzat pel dolor al pubis i durant molts trams completament quiet, algú l’hi pot retreure. Perquè, ja se sap, per als vigilants de balcó i cortineta, tot està malament. Juga a futbol a deshores amb els amiguets, té xerrades de conya amb youtubers que elevem a qüestions d’Estat, tira penals vestit com si fos un gangsta, i se’n va de vacances amb una estrella mundial també en el seu àmbit, Nicki Nicole, tot i que li dol el cos, però no l’ànima. Sí. Tot està malament amb ell perquè no ens adonem que el futbol d’aquest temps es regeix per uns codis no tenen res a veure amb el tancament i la discreció espiritual, sinó amb l’exposició multidisciplinària i atapeïda d’impactes.

Tot i que el futbol també és un esport d’equip. I no tenia gaire per triar el sancionat Flick, amb aquestes set baixes que, al capdavall, l’ajudaven a no escalfar-se el cap. El tècnic, que va deixar en mans del seu ajudant Marcus Sorg la direcció, no va guardar res. Va alinear els presumptes millors. I s’ho va jugar tot amb tres davanters i Fermín, que vindria a ser un quart atacant. Així que Ferran Torres, recuperat a contracorrent de la lesió –va anar xano-xano–, va exercir de nou perquè Rashford, desesperant, anés a l’esquerra, i Kounde, amb pocs entrenaments aquesta setmana, va prendre la vora dreta perquè Vinícius s’encarregués d’ell.

Sense pressió coordinada

Al centre de la defensa, mentrestant, es va estabilitzar la parella Cubarsí–Eric. Són dos futbolistes excel·lents que, no obstant, pateixen a camp obert quan el grup no porta a terme una pressió coordinada. Una cosa que no porta a terme aquest Barça. Mbappé va xalar colant-se a la seva esquena. Un altre símptoma que la direcció esportiva de Deco hauria de buscar remei d’un cop a l’absència d’Iñigo Martínez, el lideratge del qual a l’hora de tirar la línia no ha sigut capaç de prendre’l ningú.

A Xabi Alonso no li va caldre experimentar. Obsessionat per les seqüeles que durant la seva etapa com a soldat blanc de Mourinho li va deixar el guardiolisme, va saber remenar on calia. Camavinga l’ajudaria a fer que el control de Pedri i De Jong a la sala de màquines fos estèril. I davant la temptació d’alinear un tercer davanter, va entendre que, amb un excel·lent i aplicat Bellingham entre línies, en tindria prou per llançar un Mbappé que es va treure l’espina del 0-4 del curs passat.

Notícies relacionades

Segona part

Vinícius arruïna la millor tarda de Xabi

El primer acte del Barça ja va ser un turment. El Madrid va atrapar dos gols (Mbappé, després d’una gran maniobra de Bellingham indetectable per a Cubarsí, i el mateix internacional anglès, que va marcar sota pals, amb De Jong com a espectador). I va haver de veure Flick com Szczesny, sublim, treia quatre rematades –en el segon acte afegiria el penal que va parar a Mbappé després de mà d’Eric-, i com Iglesias Villanueva, des del VAR, ajudava a corregir els errors de l’àrbitre principal, Soto Grado. Al començament el col·legiat es va corregir amb un penal a favor del Reial Madrid en què, en realitat, havia sigut Vinícius qui havia clavat una puntada de peu a Lamine. I una estona després, la tecnologia del fora de joc semiautomàtic va ser la que va detectar que Mbappé, abans d’una martellada a gol, tenia un tac en fora de joc. Res va funcionar en el bàndol blaugrana, que tot i així va poder prendre un momentani empat gràcies als seus dos futbolistes amb més bona forma: Pedri, que va arrabassar una pilota davant l’àrea a Güler, i Fermín, que va batre Courtois després d’aprofitar a boca de canó una centrada de Rashford.

Però el Barça no va poder millorar. Sense suplents de categoria ni canvi de ritme possible, el Madrid en tindria prou amb mantenir l’ordre. Araujo es va posar de davanter centre. Pedri va acabar expulsat perquè el van obligar a fer el que no sap. I Lamine va anar caminant. Estirant. Aguantant les lliçons de moralitat de Vinícius i Courtois, que va convidar a veure’s en un altre lloc. I recordant, perquè ell porta el barri a dins, que la vida no sempre és divertida.