Lamine Yamal perd el pols

Hi havia dos deus al camp. Els seus propietaris estrenaven el dorsal aquesta temporada, elevats a la categoria d’estrella principal de l’equip. Només es va veure un 10. El de la samarreta blanca.

Lamine Yamal havia convulsionat el clàssic, però la seva frase de col·lega de la Kings League es va amplificar per arribar a la categoria d’ofensa al Madrid. No hi havia res de notificat dijous –ni en tota la setmana, sense cap dels dos equips amb prou confiança per presumir de la seva vida– i la gent de la Kings League desitjava promocionar-se. Lamine Yamal era aquí i allà, a tots dos llocs, i era l’únic que havia de trepitjar el Bernabéu per disputar el gran duel.

Indiferent a la transcendència del clàssic, que demana recolliment i discreció abans per no ser castigat després, l’extrem es va situar a la primera fila de combat. Amb gosadia i amb imprudència. Amb confiança, i amb altivesa. Oblidant que no està en el seu millor moment físic, que la pubàlgia no es cura al cap d’un parell de setmanes ni desapareix perquè és ell, que no hi eren els seus germans grans, Lewandowski i Raphinha, ni els seus cosins Dani Olmo i Gavi. Tampoc hi era el cap per espavilar-lo. Hansi Flick s’agitava tancat en una llotja, impotent per les llacunes que veia des de la seva talaia. Només va poder aplaudir Fermín, el model de l’antiestrella. I Pedri, l’exemple de la discreció.

Va fer, o van fer per ell, un vídeo enaltidor en què recordava que va perdre la por a Mataró, com si el Bernabéu fos un xiquiparc. Com si el jardí madrileny fos el paradís de la innocència, un oasi de pau en què no entren els dolentots, s’obliden dels perills que sempre amenacen. Convençut que res ni ningú poden entorpir el seu camí cap a la glòria.

I en el minut u va cometre un penal. O això va xiular Soto Grado, cridat a l’ordre per al VAR perquè veiés la puntada de peu de Vinícius a Lamine Yamal. Fins a la intervenció següent, digna d’un 10, Mbappé havia marcat dos gols (un d’anul·lat) i començava a amargar-se la tarda davant Szczesny, l’heroi del Barça per evitar que les absències, la de Lamine en primer lloc, es convertissin en una catàstrofe blaugrana.

Cap al centre

Però l’extrem no va marxar del camp. Ni el van treure Flick ni Marcus Sorg, l’extensió de l’entrenador, que va sumar la tercera derrota exercint de substitut. Van donar pas a Roony Bardghji a la banda, i van desplaçar Lamine Yamal cap al centre, per allunyar-lo d’Álvaro Carreras, que va viure una tarda plàcida davant un davanter lluny de la seva millor forma i que no el va perseguir ni un sol cop en atac. Lamine Yamal va renunciar a baixar a defensar després de l’embolic que va muntar en el primer minut.

Notícies relacionades

Segona part

El Madrid no té pietat de Lamine

Males xifres va deixar Lamine Yamal en el clàssic del desafiament, llevat d’una preciosa centrada a l’àrea que Kounde va desaprofitar amb un mal control davant Courtois. Dos xuts fora, quatre regats de vuit d’intentats, només va forçar una falta i va sumar 22 possessions perdudes, segons l’estadística de Sofascore.

Va seguir el de Rocafonda fins al final, i llavors va pagar per les seves paraules per la batussa que li van muntar els jugadors del Madrid. Vinícius el va provocar, calent com estava per haver sigut substituït, i el clàssic va acabar igual que acabaven quan Xabi Alonso era al Madrid. Amb un enfrontament general a la gespa.