La ruta amagada d’Alpe d’Huez

Tots els Tours tenen una novetat, una cosa diferent, i en el de l’any que ve hi haurà una pujada que destacarà sobre les altres. Es diu la Sarenne i no és altra cosa que un vessant d’ascens a Alpe d’Huez pel qual no han escalat mai els corredors participants.

I com totes les muntanyes té una història que un dia o altre s’havia d’explicar. Per fer-ho, no hi ha com remuntar-se a 1991, el primer dels cinc anys magnífics de Miguel Induráin. En aquell temps, els cotxes no portaven GPS ni res que s’hi assemblés, i tampoc no hi havia mòbils, així que per trobar una carretera s’havia d’obrir el mapa, interpretar-lo i buscar-se la vida.

A meitat del Tour de 1991, ja amb Induráin vestit de groc, s’hi va incorporar un periodista neerlandès que aleshores treballava a EL PERIÓDICO. Edwin Winkels va arribar a Nimes amb un llibre que no cabia al seient i que era un gran desplegable de mapes de França. No hi faltava cap carretera, encara que no hi hagués una veu que servís per dirigir una travessia i avisés de les rotondes i dels canvis de ruta. A Alpe d’Huez va guanyar Gianni Bugno controlat per Induráin. Encara hi havia places lliures a les plaques que indiquen cadascun dels 21 revolts en l’ascens tradicional, que es farà l’any que ve, el divendres previ a París, en la primera de les dues ascensions que hi haurà a l’estació d’esquí, una mena de regal a Tadej Pogacar pel camí del seu cinquè Tour.

Els dubtes

Winkels va al·lucinar amb els milers i milers de persones que es van agrupar, com ha passat sempre, al camí habitual de l’estació. I va pensar que el descens cap a Grenoble, on hi havia l’hotel, seria un martiri. De manera que va començar a buscar un camí, una ruta diferent. Va veure que si es pujava amb cotxe cap a l’aeròdrom d’Alpe d’Huez apareixia una carretera salvadora. No se sabia si era un camí amb ciment. Ho van demanar al Tour. Ni idea. Potser es tractava d’una pista asfaltada no feia gaire.

Així que la notícia va començar a córrer com la pólvora i al cotxe d’aquest diari el va seguir una caravana de vehicles acreditats que no volien quedar atrapats i passar hores entre els 21 revolts del cim alpí. Sense saber-ho es començava a entrar en la història del Tour per afrontar la ruta per la Sarenne, amb un precipici que feia posar els pèls de punta, sense cap tanca protectora i amb un ferm irregular i perillós. Això sí: no hi havia res, ni cotxes ni aficionats.

Notícies relacionades

L’Espanyol celebra el seu aniversari amb festa grossa

Un subcampionat històric

Tampoc n’hi va haver el 2013 quan el Tour va decidir fer dues pujades a Alpe d’Huez. Llavors ja tenien notícies de la Sarenne. Per precaució van decidir impedir la presència de públic, i els ciclistes, entre un pas i l’altre per l’estació, s’ho van agafar amb certa cautela. El 2018, Pedro Delgado va voler conèixer i viure (o patir) en carn pròpia l’ascens a la Sarenne. Com Induráin, en la seva etapa professional va arribar a Alpe d’Huez de groc, la peça amb què es va vestir Carlos Sastre durant la pujada del 2008. Lluís Pruñonosa, responsable a España de Le Coq Sportif, va organitzar una excursió cicloturista i Delgado va complir el seu somni.

A la Sarenne els corredors hi arribaran el segon dia per Alpe d’Huez i a un dia de París després de passar per la Croix de Fer i el Galibier en un Tour que ha agafat idees de la Vuelta (només una etapa passa de 200 km i hi ha una sola crono individual, de 26 km).