Laia Aleixandri: "Sempre he sigut una persona bastant líder. M’agradariano perdre-ho"

Ha sigut una mica estrany tornar a casa i veure una Laia que ha crescut tant però que continua tenint la mateixa il·lusió de vestir aquesta samarreta. Soc molt feliç.

¿És molt diferent la seva vida abans del Barça i la d’ara?

Diferent ho és, perquè al principi era fora de casa. Sí que és veritat que allà on he anat m’han tractat molt bé; he sentit sempre que ha sigut casa meva. Però, de debò, casa és quan he tornat a Barcelona, al Barça. Imagini’s, els meus pares són els més feliços, la meva germana no s’ho creu; som inseparables. Els amics de tota la meva vida i la dinàmica que hi ha aquí en aquest equip... Tot suma. Però sí, la vida és diferent ara.

¿La relació amb la família és més estreta ara que ha tornat?

Sempre he sigut una noia força familiar, però és veritat que ara tot es fa més fàcil. Els tinc a 30 minuts; és no res. La meva germana estudia a Barcelona, entrena i juga a bàsquet bastant a prop de casa meva. En qualsevol moment els tens aquí i fas plans. És brutal.

Sent fora s’ha perdut moltes coses.

Sí. De fet, l’altre dia va ser l’aniversari de la mare i se’ns feia estrany. El vam poder celebrar. És cert que tenim un calendari atapeït, però sempre trobes una estona. És brutal.

Quan ha estat fora, s’ha sentit com a casa. Sense anar més lluny, diumenge va marcar un gol a l’Atlètic, pel qual sempre ha professat molt d’afecte.

El Barça és un sentiment de pertinença des de petita, d’amor pur. Però és veritat que després, si agafes un altre camí, jo em vaig trobar amb un Atlètic de Madrid que em va acollir amb els braços oberts. Em va fer créixer com a jugadora, com a persona. Me’n vaig anar molt jove i amb aquest equip vaig créixer molt personal i futbolísticament. És una cosa que no oblidaré mai i ha sigut clau en el meu creixement. És un amor diferent, però és un amor també prou real per com em van tractar.

És la barrera del sentiment i la professionalitat, ¿oi?

Sí, total. En la meva etapa personal i professional sempre els guardaré un espai al cor. El creixement és diferent del que vaig tenir a Manchester i el que vaig tenir aquí en l’etapa de formació, però és un creixement que m’ha marcat.

Ha volgut tornar al Barça durant molt de temps. ¿És com s’imaginava?

Quant a la vida personal ja m’imaginava que en gaudiria molt, però en l’àmbit professional és com m’esperava. També conec moltes jugadores de la selecció. Sé l’exigència que tenen. També he anat seguint sempre el Barça. En coneixia els resultats... I m’encanta.

Exigència és una de les paraules que sempre fan servir per descriure la dinàmica d’aquest equip.

Ens l’encomanem les unes a d’altres i fa que donem la nostra millor versió. És molt important perquè després es reflecteix en la competició.

¿Com ha sigut el seu encaix al vestidor?

Molt bé. Al final és el que li dic: de la selecció en conec força. Ona Batlle és una de les millors persones dins del futbol i també a fora. S’ha fet molt més fàcil. Amb algunes hi tinc més afinitat que no pas amb d’altres perquè comencem.

Des del punt de vista futbolístic, ¿sent la confiança de Pere Romeu?

Crec que en Pere és un entrenador que li agrada molt parlar des del punt de vista tàctic, donar-me informació. Em fa entrar molt més en la dinàmica de l’equip. Jugar un futbol que, tot i que el tinc bastant assumit, és molt diferent del que he fet els últims set o vuit anys. M’utilitza tant al lloc de central dreta com de central esquerra. Sé que puc entrar en qualsevol de totes dues posicions.

Mapi León i Irene Paredes són les titulars els últims anys. ¿És complicat colar-s’hi?

Les conec fa molt. Hi competia en la selecció quan jo tenia 19 anys. Som tres perfils molt diferents i m’agrada la dinàmica en què estem.

¿Com porta aquesta competència?

És molt sana. M’agrada molt escoltar i observar, però també tenir en compte el meu caràcter, personalitat i com soc jo com a jugadora. És una de les coses que em distingeix en aquesta barreja d’escoltar, veure i continuar aprenent. Mai s’ha de deixar de fer.

¿Com veu la seva adaptació?

Des del punt de vista ofensiu, m’encanta. Al Barça hi ha molt de dinamisme, ataquem molt i m’hi sento molt còmoda. Des de darrere hem de ser molt precises, filtrem moltes passades. En defensa, és veritat que tenim una exigència diferent del que jo he experimentat. A Anglaterra era molt més un campi qui pugui; aquí cal estar a l’aguait tot el partit perquè les tres o quatre vegades que t’ataquen has d’estar concentrada.

¿Com ha canviat la Laia que se’n va anar d’aquí fa tants anys?

Perquè em continuo dient Laia, que si no... [riu]. He experimentat tantes coses, he crescut tant... En l’àmbit personal, però sobretot professional. A l’Atlètic vaig arribar a ser capitana; al City, també.

Ha jugat a les dues grans lligues, l’espanyola i l’anglesa. ¿Quines són les diferències?

No és ni millor ni pitjor. És diferent. Allà són equips molt físics, que els encanta arribar a porteria molt ràpid. No treballen tant tàcticament. Aquí hi ha molta més qualitat; els equips et plantegen coses molt diferents. És diferent. M’agraden molt totes dues, però per com puc explotar jo com a jugadora em quedaria amb el Barça.

Notícies relacionades

El virus FIFA complica el clàssic al Barcelona i juga a favor del Reial Madrid

Itàlia deixa Israel sense Mundial

A l’Atlètic va ser capitana. ¿Aquí s’hi veu?

Aviam, a qui no li agradaria?, però crec que som en un equip on hi ha jugadores amb diferents lideratges, i això és el millor que hi pot haver en un equip. Tinguis el braçalet o no, crec que això és superbò. Una pot aportar la veu al camp, una altra l’experiència, la intel·ligència... Hi ha molts tipus. Jo sempre he sigut una persona bastant líder dins d’un grup i m’agradaria no perdre-ho.