O campions o res

Quan vèiem les gimnastes de l’Europa de l’Est, ens preguntàvem per què havien crescut tan poc. Vam saber que se les sotmetia a privacions alimentàries, càstigs, crits i aïllament físic. L’únic objectiu era que guanyessin medalles. Elles no importaven; únicament eren l’instrument perquè els directius de l’esport nacional bavegessin, i el públic aplaudís excitat quan sonés l’himne nacional.

De la gimnàstica a la natació, el patinatge o la boxa, de l’est va arribar al nostre oest el preu que han de pagar els futurs campions. El 2022, la Federació Britànica de Gimnàstica va investigar què hi havia darrere de les 3.500 denúncies que havia rebut, liderades per la gimnasta Claire Heafford.

Notícies relacionades

Flick reconstrueix al Barça després de la caiguda en el clàssic: 15 punts de 15

L’equip que pinta Pedri i executa Raphinha

Es maltracta físicament o psíquicament els adolescents de les lligues professionals de bàsquet o de futbol? Afortunadament, no; però cal estar alerta. Celebro que els nostres companys d’EL PERIÓDICO tractin aquest tema amb tanta cura. La psicologia adverteix dels perills intrínsecs que amenacen els nens campions i amb diners, més enllà de la pressió exercida pels seus clubs, el públic i els mitjans. Nens que entren a l’adultesa sense prou recursos emocionals. I que, quan la curta vida professional se’ls acabi, poden topar-s’hi de cara, perquè la seva identitat també s’haurà liquidat: si no són campions, no són ningú.

I si ens esperem a la majoria d’edat, 18 anys, perquè aquests genis competeixin amb els grans? Mohammad Dabone (bàsquet FCB) no ha fet els 14. Lamine Yamal va triomfar als 17 amb l’equip professional. Són les nostres joguines i ens diverteixen. Però també són persones i cal protegir-los, perquè no es converteixin en joguines trencades.