El millor mirall d’Europa

El PSG va arribar a Barcelona tocat emocionalment per haver perdut davant el Marsella i futbolísticament sense alguns dels seus millors jugadors. El Barça, també amb baixes, tenia la certesa que et dona tenir els millors, Lamine i Pedri, però al davant hi va trobar un mirall que li deia que no importava qui faltava i qui tingués, els francesos eren millors. Ho van ser tàcticament, emocionalment i físicament durant el segon tram del partit, en què la seva pressió, com el gota a gota, va pinçar els nervis dels culers i va engarrotar la seva possessió. Recuperant constantment a dalt, Vitinha es va fer dominador i el Barça, minvat i sense recursos, va empetitir. Aquest partit és només un recordatori del que comporta ser en un cim i, sobretot, mantenir-s’hi.

La tàctica, parafrasejant Mike Tyson, dura fins que et donen el primer cop de puny. Lamine Yamal, a diferència del pesat boxejador, no clava cops, sinó que et mata sota els efectes de la síndrome Stendhal. El va patir Nuno Mendes, un lateral que diu ser-ho, tot i que és moltes més coses, als 50 segons de partit en una jugada en què Lamine Yamal va deixar tres regats, ruleta i retallades incloses, per marcar el to del partit. Aquesta jugada va servir com a contrapunt tàctic. Semblava que deia a Mendes que ell, davant Lamine, és només un lateral i a Luis Enrique que qualsevol pla dura tant com ell vulgui. Amb el poder d’un déu, el Barça va començar a marcar el to competitiu partint d’una qualitat tècnica inigualable i des d’allà menjar terreny els parisencs.

La intermitència d’Olmo

El Barça juga a un ritme en què cada acció és un repte, físic i tècnic, i Olmo va a un altre quan, per la seva posició entre línies, li exigeix una finor i una precisió que no té, com si el seu futbol no estigués preparat per a aquest Everest que és el PSG, un equip que sembla viure en una altra esfera física i emocional. Des de l’arribada al Barça, a Olmo no se li recorda cap gran partit contra un equip de primer nivell, i aquesta intermitència sostinguda evidencia una manca a la zona en què, per perfil, més hauria de dominar el FC Barcelona. Amb les baixes de Gavi i Fermín, els de Flick no van tenir alternativa i van resistir el que Pedri va aguantar.

Aquest PSG serveix com a evidència empírica de l’evolució del futbol. Allò de "l’esport ha canviat" es veu en equips com el de Lucho, intractables a cada fase, que juguen amb una convicció i mentalitat que espanten i que, tot i les enormes baixes, no ha notat la davallada de nivell, esperonat per dos laterals que fa molt que ens enganyen: Hakimi i Nuno eleven el sistema de Luis Enrique perquè li permeten allargar-se fins a l’infinit sense que apareguin buits i, alhora, creen jugades guanyadores com qui no vol. En tots dos gols van iniciar ells les jugades, dient al Barça que tot i que no tinguessin la davantera titular això tant hi faria; ells valen per a tot. Si Vitinha, de menys a més, és el cervell, Nuno i Hakimi són les cames i el cor d’un conjunt que ve del futur.

Notícies relacionades

Fiasco de l’Athletic a Dortmund i empat entre Vila-real i Juve

Crits de l’afició blaugrana contra Figo

El físic traeix el Barça

En el tram final, el Barça es va ofegar en una grandesa prematura. El físic va deixar de respondre i semblava que els francesos fossin dementors, que s’alimentaven del cansament aliè per engrandir la seva energia, que a estones semblava no acabar-se mai. Lamine, que va començar marcant el territori, no va poder aparèixer quan Luis Enrique el va situar un doble lateral com a barrera, i Lewandowski, que va entrar per alimentar l’àrea, tot just va tocar una pilota solta. De tan lluny que vivia el Barça de la seva porteria, els de Flick semblaven un altre equip. I d’això tracta el PSG, que cada vegada que juguis contra ells ho semblis.