S‘ha acabat la festa

Ho recordo com si hagués sigut ahir i no, no va ser ahir, per sort per a Marc Márquez i per desgràcia meva, que començo a ser gran però tinc bons records.

Era a Albacete, sí. Era, és clar, tenint en compte com era de jove, el Campionat d’Espanya. Eren els 125 cc. Era petit, ho juro, molt petit. Recordo que l’asseien a sobre de la moto i hi anava clavat, hermètic: s’hi acoblava com un guant. No podia treure els genolls: ¡no tenia genolls! No podia treure els colzes: ¡no tenia colzes! Ell i la moto eren tot un. Un coet.

I va caure, és clar. Sempre queia. Perquè llavors ja era tan bo. ¡Déu meu, que bo que era! No podia viure sense conèixer el límit. El límit era el seu metre, el seu llibre d’estil, la vara de mesurar fins on podia arribar per ser més ràpid, més eficaç, més competitiu.

I l’endemà, ho vaig veure, amb Emilio Alzamora, a la barra del bar de l’hotel, li penjaven els peus, és clar, i portava el braç en cabestrell. Anava amb la samarreta vermella de l’escola Monlau. ¿Per què ho recordo?: pels seus ulls. Estaven apagats. No brillaven com sempre. ¿Ho dic? Estava rabiós. ¿Indignat? No, Marc Márquez Alentà era massa petit per estar-hi. Estava dolgut, molt dolgut. ¿Perquè no podia córrer? No, perquè no podia guanyar.

Mirin, el rei ha tornat i s’ha acabat la festa. Ho sento, per dur que sigui per a la resta d’extraordinaris pilots, repeteixo, extraordinaris, que componen la graella de MotoGP, el 85% d’ells, tots, campions del món d’alguna cosa. Mentre aquests anys el rei no hi ha sigut, del 2020 a aquest bestial 2025 (de Marc Márquez Alentà), els altres (repeteixo, són enormes: Joan Mir, Pecco Bagnaia, Fabio Quartararo i Jorge Martín) estaven de festa i es repartien els títols.

Això s’ha acabat. El rei ha tornat per a felicitat de tothom i desgràcia dels que vulguin destronar-lo. No, em sap greu, però el Marc no ha travessat el desert, no ha patit tant, no ha renunciat a tantes coses (entre elles un contracte amb Honda per valor de molts i molts milions d’euros) perquè ara algú pretengui interrompre, de nou, el seu segon regnat. I aquest Marc 2.0 és, fins i tot, millor que aquell.

Mirin, el Marc ja guanyava quan no tenia la millor moto. L’Honda no va ser mai la millor moto. Estava mal parida. El tren davanter era pura traïció. I el Marc la va convertir, ¡sis vegades, sis!, en campiona. ¿Com ho va fer? Buscant els límits, caient, fent-se mal.

Així que, ara, amb la millor moto, ni les matemàtiques tenen sentit. Canta d’una hora lluny. És el Marc, el millor, el més expert, el més savi, amb la millor moto.

I acabo, sí, reconeixent dues coses. Una, l’error que vaig cometre quan vaig pensar que el Marc s’equivocava deixant Honda.

Notícies relacionades

Un Barça sense defensa s’estavella contra el Hapoel

Faustino Oro, el nen prodigi dels escacs

I dues, qualsevol altre hauria tirat la tovallola, se n’hauria anat a disfrutar del seu compte bancari, de la seva meravellosa família. Ell, en canvi, va insistir.

I els dic una altra cosa: jo l’hauria entès. Encara més, jo hauria abandonat. Però jo no soc aquell nen del braç en cabestrell.