Marc Márquez trenca cinc anys de sequera i torna a ser el rei de MotoGP

Marc Márquez es va convertir, el 2013, en el campió més jove de la història amb 20 anys i 266 dies i, avui, davant 46.404 japonesos apassionats per les carreres, l’espectacle, la festa i l’adoració als seus mites, ha arrodonit la gesta i, per descomptat, la seva tornada , convertint-se en el campió més¿vell?, veterà, expert, entrat en anys de la història al recuperar el títol ja amb 32 anys i 223 dies. ¿Hi ha algú capaç de protagonitzar una gesta així? Hi ha algú capaç de coronar-se, de nou, rei de la seva disciplina 12 anys després? Ningú, només un geni («un mag, això és el que és, un mag», diu Gemma Pinto, la seva parella) és capaç d’aquesta gesta.

Hi ha qui recorda que el prodigiós pilot austríac d’F1 Niki Lauda va fer una cosa semblant quan, després de destrossar i incendiar el seu flamant Ferrari a Nurburgring 1976 (Alemanya) i estar, entre la vida i la mort, durant tres dies (van arribar a subministrar-li l’extremaunció), va tornar a la vida, amb el rostre totalment desfigurat, va lluitar pel títol fins espantar sota el diluvi en el Mont Fuji i regalar-lo a James Hunt i, l’any següent (1977) va tornar a coronar-se rei dels monoplaces. És més, set anys després, també ho faria.

Marc Márquez Alentà no es va desfigurar el rostre, no es va cremar la pell, no va trucar a les portes del cel, però sí que va viure immers en la desesperació, l’angoixa i la incertesa («mama, hauríem de començar a estalviar perquè em temo que això s’acaba», va arribar a dir a la Roser) durant quatre anys, obligat a passar quatre vegades per delicadíssimes intervencions quirúrgiques («aquest immens rellotge que hi sol haver sempre en els quiròfans se m’apareix de tant en tant»), fins veure la llum al final del túnel, posar-hi més valor que ningú, renunciar a un contracte milionaríssim amb Honda, posar-se a prova amb una moto vella en un equip privat, obrir els ulls als caps de Ducati i acabar tenint entre les seves mans la millor màquina de guanyar que existeix, la guanyadora ‘Desmosedici’.

«Algun dia, abans que deixem aquest món, buscaré un instant, trobaré un racó, el segrestaré durant tres minuts, l’asseuré davant meu i li diré ‘Marc, sisplau, digues-me per què tant sacrifici, digues-me per què tant de patiment, vull saber-ho’», explica el meravellós, el bo de José Luis Martínez, el seu assistent, l’home que no se separa del Marc ni un metre ni mig minut des de fa desenes d’anys. «L’hi preguntaré per quedar-me tranquil, ja que jo sé la resposta: passió, Jose, passió, m’apassiona córrer, disfruto corrent, soc feliç fent això i si, a sobre, faig feliç els meus, valdrà la pena tot el que ens hem sacrificat, tu i jo, perquè tu, Jose, ets la meva xarxa, el meu matalàs, quan jo caic, qui em recull ets tu».

Passió, amor, disfrutar

Això no va de números, molt pocs pilots guanyen el 35% de les carreres que corren, pugen al podi el 58% de la carreres, posseeixen el rècord mundial de ‘pole positions’ (102) i acumulen nou títols mundials. Això va de passió, d’amor per la professió, de disfrutar. «Sense ser feliç, és impossible guanyar». Ja ho saben, «tot és possible, res és segur», però MM93, que assegura tenir encara «la capacitat de passar-s’ho bé de quan tenia 10 anys, la passió de quan va debutar a MotoGP i l’instint guanyador d’aquell fabulós 2019», acaba de coronar-se, de nou, 2.184 dies després de ser campió a Tailàndia-2019, rei de reis.

Marc es va presentar, dijous, a Motegi, el Japó, amb un casc nou. En aquest, ‘Et’, ‘il cannibale’, com l’anomenen els italians, havia fet dibuixar un Daruma, aquest divertit símbol de la tradició japonesa que apareix amb només un ull, ja que l’altre només t’està concedit pintar-te’l quan compleixes el desig que t’havies proposat. És possible, sí, que el nou rei aparegui a Indonèsia, el cap de setmana vinent, amb el Daruma més lluent i màgic de la història del Japó, veient el futur obert, net, optimista, brillant, res a veure amb el passat que Marc, el fill de Julià i Roser, ha deixat enrere destrossant tots els pronòstics i enterrant tones de desgràcies.

La carrera d’aquest diumenge, la que decidia el títol, va ser, sens dubte, una prova pendent d’això, del títol de Marc, que va començar lluitant amb Pedro Acosta (KTM), vigilant, de reüll, Joan Mir, que ha col·locat brillantment Honda en el tercer esglaó del podi de Motegi després de Bagnaia i el més gran dels Márquez, mentre Àlex Márquez ha acabat en una discreta sisensa posició, ja ho saben, insuficient per complicar-li la vida o allargar la victòria fins a Indonèsia.

«Més que un número»

Hi ha hagut un moment, al llarg de la carrera, en què molts hem pensat que MM93 podria, fins i tot, coronar-se aconseguint la seva victòria 100 en la seva brillantíssima carrera, ja que la roda posterior o el motor de la ‘Desmosedici ’ de Bagnaia escopia fum sobre la pista, en les deu últimes voltes. Però la moto de Bagnaia va aguantar i el ‘tri’ italià va poder aconseguir el seu segon triomf de la temporada i, posteriorment, afegir-se a la festa de MM93, que no va celebrar el títol amb el núm. 9, com diu la història, ni amb el núm. 7, com pretén l’organització del Mundial, sinó amb la llegenda «més que un número».

La festa final va ser, sens dubte, una festa mundialista, tothom va celebrar que el rei de reis ha tornat, fins i tot, per descomptat, tots el seu rivals i també, sí, també, tot l’equip Honda, que el va deixar marxar per reiniciar la seva carrera. També, és clar, Ducati, que va tornar a protagonitzar un doblet històric i ho va fer totalment de vermell, és clar. Va ser, enmig d’aquesta multitudinària i compartida celebració, quan Marc va reconèixer que estava «en pau amb mi mateix». «És impossible fins i tot parlar», va assenyalar davant el micròfon de MGP TV, amb llàgrimes als ulls. «No vull recordar tot el que he passat. Ara estic en pau amb mi mateix. Vaig cometre l’error més gran de la meva carrera al voler tornar abans de temps després de l’accident i la fractura de Jerez 2020. Però vaig lluitar, lluitar i lluitar i he tornat a guanyar. Ara ja estic en pau».

Notícies relacionades

Plantofada a un trist Reial Madrid

La indignació d’‘Ago’, el més gran

Gran Premi del Japó: 1. ‘Pecco’ BAGNAIA (Ducati), 42 minuts 09.312 segons; 2. Marc MÁRQUEZ (Ducati), a 4.196 segons; 3. Joan Mir (Honda), a 6.858 segons; 4. Marco Bezzecchi (Aprilia), a 10.128 segons i 5. Franco Morbidelli (Ducati), a 10.421 segons.

Mundial de pilots: 1. Marc MÁRQUEZ (Espanya), 541 punts, nou campió del món de MotoGP; 2. Àlex MÁRQUEZ (Espanya), 340; 3. ‘Pecco’ BAGNAIA (Itàlia), 274; 4. Marc BEZZECCHI (Itàlia), 242 punts i 5. Franco MORBIDELLI (Itàlia), 196.