Anna Torrodà: "Després d’uns anys patint, tornar a casa ha sigut un alliberament"

¿Com va prendre la decisió de tornar a casa?

Al final venia d’estar cinc anys fora, dels quals un parell o tres em van acabar cremant bastant. Vaig acabar contracte amb el Llevant, l’equip en el qual estava, i se’m va plantejar l’oferta i no vaig dubtar a tornar a l’Espanyol.

¿Ha sigut com s’esperava?

He tornat a casa dels meus pares, però a l’haver estat 5 anys vivint sola òbviament tens la llibertat de sortir de casa i no donar explicacions, però és que als 25 anys també fas el que vols. Soc conscient que visc a casa dels meus pares i que m’he d’informar del que faig, i ells també. Tinc molta tranquil·litat. I després d’haver estat uns anys, diré "patint», per a mi tornar a casa ha sigut com un alliberament. Estic com vull estar.

Ha tornat a un lloc segur.

Sí, a la zona de confort, per dir-ho així. Em dona molta estabilitat, tranquil·litat, pau mental. Sentir-te amb la teva família és molt important. Jo, cada setmana, veure les meves àvies, per a mi és... Són coses que es valoren molt i quan no les tens, ho valores encara més.

Parlem una mica dels moments difícils. ¿Com estava i què és el que la va fer parar?

Va ser una decisió que no va ser d’un dia per l’altre. Van ser dos o tres anys que vaig estar malament i no només externament, sinó jo personalment. Sobretot va ser una decisió personal. La vaig prendre perquè em vaig sentir molt avalada tant pel Llevant com pel meu representant, per la meva família, i al final, quan et sents així, ets més valenta a l’hora de prendre aquesta decisió. I jo sentia que ho necessitava. Vaig deixar d’entrenar-me, de jugar, i va ser un alliberament per a mi en aquell moment. Soc conscient que hi ha molta gent que està en aquesta situació, no només jo. I potser moltes haurien fet el pas. Així que és una barreja entre valentia i situació límit, la veritat.

Molta gent està molt malament i viu amb el pilot automàtic. I és com dir: "Para i adona’t del que t’està passant, que només hi ha una vida, ¿saps?».

¿Hi ha un clic en el que vostè diu: "Parem»?

Un cap de setmana lliure vaig tornar a casa i vaig dir als meus pares que si a partir de Nadal no estava millor, prendria la decisió. I va arribar Nadal i a la tornada va ser com: "És que torna a ser el mateix». No vaig recarregar piles ni res. O sigui, "o ho deixo ara un temps o ho deixo per sempre». I al final el futbol és la meva vida, sempre ho ha sigut. No volia arribar a aquest límit. Que hi estava arribant, però sentia que encara tenia una mica de marge.

¿Frustra aconseguir el que sempre ha volgut i, quan ho té, adonar-se que no és feliç?

Sí i sents també una mica de decepció. Jo em vaig sentir com que em vaig decebre a mi mateixa. ¿Per què estic sentint això si és el que he volgut tota la vida, no? Però és que la gent canvia molt i hi ha prioritats. Jo, quan era petita, somiava estar a Primera Divisió, però és que quan ho vaig complir vaig sentir altres coses. Soc persona abans que futbolista. Llavors, ho vaig sentir així i vaig dir: "L’Anna petita potser també agrairia parar ara».

Segur que està molt orgullosa de la decisió que va prendre.

Sí, tot i que també sents que deceps els altres. Pensava en els meus pares, que potser els decebia al prendre la decisió de parar. Però al final, el que ells realment volen és que tu estiguis bé.

¿La frustració anava més per les expectatives o perquè el que es va trobar no estava bé?

Jo crec que tots ens fem expectatives del que ens agradaria que fos la nostra vida. No sé si morim de realitats o no, és així. Totes tenim somnis i al final no és conformar-te, és ser realment conscient de la vida que tinc i ser feliç.

Al final és què fem amb el que tenim per tal que les coses vagin el millor possible.

I també l’error està molt en comparar-te. Això m’ha passat molt, i crec que a totes. Et compares molt amb la gent i que si xarxes, que si coses... Jo, per exemple, quan vaig deixar el futbol, em vaig esborrar d’Instagram, perquè no volia veure res de l’entorn del futbol. Per a mi era tòxic.

Ha tornat a l’Espanyol aquest any. ¿Com ho està vivint?

Estic notant, des que hem tornat a entrenar-nos, que m’aixeco al matí i em ve de gust entrenar-me. Que t’agradi la teva feina i la disfrutis és un privilegi que fa temps no sentia.

¿Quin és el seu objectiu?

Després de tot el que he passat, disfrutar jugant a futbol. Em fa molt feliç jugar a futbol i vull continuar-ho fent tota la meva vida fins que pugui. Em prioritzo com a persona abans que com a futbolista. Perquè futbolista seré potser vuit anys més, però persona m’he d’aguantar tota la vida. Més val que em caigui bé.

Notícies relacionades

Europa conquista la Ryder Cup en una última jornada frenètica

Tornada a Montjuïc, de travessia a llar

¿Com treballa la relació amb vostè mateixa?

He passat moments molt dolents i en què no t’aguantes. Però a poc a poc, amb un treball extern amb psicòlegs. Però és que t’has d’estimar. ¿Anar a prendre un cafè sola? Hi ha gent que no és capaç de fer-ho i són plaers de la vida que m’agrada molt fer. Són senyals que cada dia m’aguanto més [riu]. He estat molts anys sola, llavors ara agraeixo molt saber que hi ha algú. Sentir-me acompanyada és un fet que també estic necessitant. Tinc molts estímuls: la família, els amics, el futbol... ara m’he apuntat a fer el curs d’entrenadora.