Comparació incòmoda

¡Quina bufetada de realitat! En l’univers Barça, cada jugador representa una manera d’entendre el futbol i, gairebé, la vida. Frenkie de Jong simbolitza l’elegància i el charme. I després apareix Marc Casadó, aquest noi de La Masia que no viu de l’estètica, sinó de la convicció: no es limita a embellir el joc, el sosté, el simplifica i el fa respirar amb la naturalitat de portar el joc del Barça a les venes. Un, saps que és bo, tot i que no ho demostri; l’altre no té temps ni de plantejar-s’ho.

De Jong és un futbolista consolidat, amb prestigi i galons. Saps que pot, tot i que no aparegui. Casadó, en canvi, encara lluita pel reconeixement, i veus que cada minut el converteix en sacrifici i treball. Si Frenkie atresora capacitat, Casadó, voracitat. La diferència és de matís. Frenkie, atractiu, sembla l’engalanat solista d’una orquestra; Casadó, en canvi, s’obstina a convertir-se en aquest director desgarbat que assegura que la simfonia sigui, no només total, sinó coral. L’un enlluerna, l’altre endreça. L’un brilla, l’altre enllustra i deixa clar que entén el futbol com una missió que no admet dreceres ni excuses.

Una Masia viva

Notícies relacionades

La Premier encareix la Champions per a Barça i Reial Madrid

L’Espanyol continua volant i es cola al podi de la Lliga

Casadó interpreta la seva funció de manera sagrada: corre, pressiona, talla, orienta, distribueix i és sempre la línia de seguretat que tots miren quan les coses es torcen. No hi ha luxes, no hi ha pausa per a la foto, només feina, intensitat i encert. I el més admirable és que, tot i la seva joventut, transmet la serenitat que tota la vida hi és.

Potser el Barça necessita els dos perfils. No sé... Però diumenge, Casadó va cridar a l’afició que La Masia continua viva, que els nois de casa miren desafiadors als ulls qualsevol i va demostrar que, amb passió, disciplina i un compromís ferotge, no solament es pot estar a l’altura dels grans noms, sinó passar-los la mà per la cara. La seva irrupció no va ser només una alenada d’aire fresc: va ser també un recordatori que l’excel·lència al Barça pot ser més a prop que no sembla, corrent amb la samarreta tacada i la mirada fixada en la glòria.