Comparació incòmoda

¡Quina bufetada de realitat! En l’univers Barça, cada jugador representa una manera d’entendre el futbol i, gairebé, la vida. Frenkie de Jong simbolitza l’elegància i el charme. I després apareix Marc Casadó, aquest noi de La Masia que no viu de l’estètica, sinó de la convicció: no es limita a embellir el joc, el sosté, el simplifica i el fa respirar amb la naturalitat de portar el joc del Barça a les venes. Un, saps que és bo, tot i que no ho demostri; l’altre no té temps ni de plantejar-s’ho.

De Jong és un futbolista consolidat, amb prestigi i galons. Saps que pot, tot i que no aparegui. Casadó, en canvi, encara lluita pel reconeixement, i veus que cada minut el converteix en sacrifici i treball. Si Frenkie atresora capacitat, Casadó, voracitat. La diferència és de matís. Frenkie, atractiu, sembla l’engalanat solista d’una orquestra; Casadó, en canvi, s’obstina a convertir-se en aquest director desgarbat que assegura que la simfonia sigui, no només total, sinó coral. L’un enlluerna, l’altre endreça. L’un brilla, l’altre enllustra i deixa clar que entén el futbol com una missió que no admet dreceres ni excuses.

Una Masia viva

Notícies relacionades

L’ocàs de la dinastia dels Chiefs

Clàudia Pina rubrica la seva consolidació al Barça amb la renovació fins al 2029

Casadó interpreta la seva funció de manera sagrada: corre, pressiona, talla, orienta, distribueix i és sempre la línia de seguretat que tots miren quan les coses es torcen. No hi ha luxes, no hi ha pausa per a la foto, només feina, intensitat i encert. I el més admirable és que, tot i la seva joventut, transmet la serenitat que tota la vida hi és.

Potser el Barça necessita els dos perfils. No sé... Però diumenge, Casadó va cridar a l’afició que La Masia continua viva, que els nois de casa miren desafiadors als ulls qualsevol i va demostrar que, amb passió, disciplina i un compromís ferotge, no solament es pot estar a l’altura dels grans noms, sinó passar-los la mà per la cara. La seva irrupció no va ser només una alenada d’aire fresc: va ser també un recordatori que l’excel·lència al Barça pot ser més a prop que no sembla, corrent amb la samarreta tacada i la mirada fixada en la glòria.