Pedro Delgado: "Sempre demanava una bici als Reis Mags, però mai me la portaven"

Antigament es deia que per guanyar el Tour s’havia de ser castellà i haver passat gana.

Vinc d’una família molt modesta, no en vaig ser conscient en la infància, però sí que recordo que a casa no hi havia per a gaires capricis. La meva primera bici me la vaig haver de comprar jo perquè no hi havia diners.

Va ser una inversió de futur.

Sempre demanava una bici als Reis Mags, però mai me la portaven. Els amics s’anaven a banyar al riu amb bicicleta i jo sempre em quedava penjat. Així que el meu germà Julio, que és 14 mesos més petit que jo, se les va enginyar perquè els dos guanyéssim una mica de diners repartint el diari El Adelantado de Segovia. Sempre dèiem que el diari d’avançat no en tenia res perquè era un vespertí, però publicava les notícies de Segòvia i la gent el comprava. Així que amb els tres primers pagaments ja vam aconseguir prou diners.

Vostè anava més per a infermer que per a ciclista.

El meu pare sempre em deia que estudiés perquè no em guanyaria la vida amb la bicicleta. Així que vaig començar el primer curs d’Infermeria. Va ser abans d’anar a la mili. Em va tocar a les Canàries, amb el 23-F pel mig. Infermeria no era la millor carrera per a un ciclista perquè al matí feia les pràctiques a l’hospital i a la tarda tenia les classes teòriques. Així no hi havia temps per entrenar. L’any de la mili vaig rebre tres ofertes: la del Reynolds, la del Zor i la del Kelme. Em vaig decantar per acceptar la de José Miguel Echavarri, que dirigia el Reynolds. Era el 1982. Un any més tard ja estava cent per cent dalt de la bici i la infermeria va passar a ser una anècdota.

No li preguntaré pel seu últim salari, l’any 1994, però sí si recorda quin va ser el seu primer sou com a ciclista el 1982.

Sí, sí. Vaig rebre un milió de pessetes, el mateix que Reynolds va oferir a Julián Gorospe, les dues potencials estrelles del ciclisme espanyol.

El 1983 se’n va al Tour i deixa sense migdiada mig Espanya.

Els veterans no hi volien anar perquè deien que era una bogeria, però el José Miguel hi va portar un equip jove, amb Ángel Rierol, Gorospe, Laguía i jo, entre d’altres. La idea era conèixer el ciclisme internacional. I vam aturar el cor d’Espanya. Vaig fer segon en l’etapa de Luchon. Gorospe volava en les contrarellotges i Arroyo anava contra la general. Amb més experiència podríem haver aconseguit aquell Tour.

Allà va començar a guanyar una popularitat tremenda.

Al marge dels futbolistes, Seve Ballesteros i jo érem els esportistes més famosos d’Espanya, amb la peculiaritat que el ciclisme era molt més popular que el golf.

Es diu que als anys 80 no podia ni trepitjar el carrer.

¡Uf! Era un bany de masses cada dia. Quan acabaves una etapa a la Vuelta o en qualsevol altra carrera espanyola es formava una espècie de túnel pel qual havies de passar entre persones desconegudes que t’anaven picant amb la mà a l’esquena, però que ben bé semblaven cops de puny. Acabava més rebentat que del tragí en carrera. Era cada dia. Després, quan deixes de ser ciclista, ho portes millor, fins i tot ara amb les retransmissions per TVE. Però quan ets professional el que penses és que també has de desconnectar si després vols rendir. Em creava certa vulnerabilitat en alguns moments.

Llavors, el seu enemic número u era el periodista esportiu més famós de l’època.

Als meus tres fills és molt difícil explicar-los el poder de José María García i la influència que tenia. Me’n ric jo ara dels ciclistes i altres esportistes que es queixen de les crítiques que reben respecte al que vaig haver d’aguantar davant d’un personatge que m’odiava. Jo vaig buscar el meu camí i mai vaig voler pensar en aquelles travetes per no distreure’m.

Va guanyar un Tour i dues Vueltas, però sempre amb la impressió que va tenir una relació d’amor i odi amb la ronda francesa.

La meva relació amb la Vuelta sempre va ser més normal que amb el Tour, malgrat que els meus amics sempre em diuen que allà deixava el meu segell, les pericadas, com ells les anomenen. El 1983 em vaig enamorar del Tour, dels seus ports llargs, de la calor en què em movia a plaer, adonant-me que el meu cos hi responia a la perfecció. Però van començar les dissorts: el 1984 vaig caure en el descens de la Joux Plaine i em vaig trencar la clavícula. El 1985 vaig estar diversos dies amb febre i el 1986 es va morir la meva mare i vaig haver d’abandonar. Les coses van ser millor el 1987, quan vaig acabar segon i vaig estar a punt de guanyar, abans d’arribar de groc a París el 1988...

Perdó que l’interrompi. El 1989 mereix un capítol a part. Es va perdre a la sortida del pròleg.

Sens dubte, hauria d’haver guanyat l’edició del 1989, però vaig cometre l’error d’arribar tard al pròleg, que es va accentuar per l’error de no girar full de seguida. Per si no fos prou, vam fer una contrarellotge per equips desastrosa i em va costar tres o quatre dies més centrar-me. Fins que va arribar el Pirineu. Després, el 1990, seguia la mala sort en forma de gastroenteritis.

I el 1991 va aparèixer ni més ni menys que Miguel Induráin.

Ell va donar la volta al Tour en l’etapa de Val Louron, on es va vestir de groc. Aquell dia jo no vaig estar bé i pensava en les crítiques que rebria a la meta. Però de seguida em vaig adonar que havia passat una cosa bona. A l’arribar ressaguer, desconeixia què havia passat amb el Miguel i només em preguntaven sobre ell. Va començar la transició. Havia deixat de ser el cap de l’equip.

¿Com ho va portar?

Va ser un alliberament per a mi, recobrar la il·lusió d’aquell Tour i posar-se a treballar per al Miguel. Va ser una transició molt ràpida però ben portada pel caràcter i la manera de ser del Miguel. Amb cap altre ciclista no hauria quedat més remei que canviar d’equip. Amb Induráin era diferent. Si no podia batre’l, em posava al seu costat i a disfrutar dels seus èxits. A ell mai li van caure els anells per ajudar els companys en altres carreres.

Gairebé sense baixar de la bici, va agafar el micròfon de TVE.

I aquí estic, a la Vuelta, 31 anys després. El 1994 vaig córrer la meva última Vuelta. Recordo que dormia en un hotel a Sant Joan Despí quan vaig agafar l’ascensor per pujar a la meva habitació. De casualitat hi va entrar Luis Miguel de Dios, que llavors era el subdirector d’esports de TVE. Allà mateix, a l’ascensor, em va preguntar si era cert que em retirava. "Hola, Perico, soc el subdirector d’esports de TVE, ¿vols treballar amb nosaltres?». Inicialment pensava prendre’m un any sabàtic, però ja vaig començar amb les retransmissions.

No sembla estar-ne cansat.

Què va. Aquest és el meu món. Mai he deixat de muntar en bici. No em perdo ni una carrera veient-les per la tele quan no hi soc. Me les menjo totes i, quan surto amb bicicleta, em trec tots els mals, i em dona una pau interior.

Notícies relacionades

Pedersen triomfa a Galícia en una altra etapa amb incidents

Els Márquez regnen a Montmeló: el Marc quasi es corona i l’Àlex guanya

Permeti’m acabar amb una pregunta compromesa. ¿Quan deixarà d’explicar acudits dolents a les retransmissions?

És impossible. Els acudits bons no es poden explicar. Els dolents són els que es fan bons i els que m’encanta narrar.