Vingegaard treu el seu do de campió i sacseja la Vuelta

Porta bigotet i barbeta més propis d’un adolescent que no pas d’un doble vencedor del Tour. Però les cames de Jonas Vingegaard són les millors del pilot sempre que Tadej Pogacar no estigui en acció. Atacar des de lluny, a 11 quilòmetres de la meta, i presentar-se al cim de Valdezcaray tot sol no està a l’abast de qualsevol.

El cim de La Rioja no passava per ser un dels més durs de la Península. De fet, només es complicava a la zona inicial, després de superar Ezcaray, vila de mantes que són famoses arreu del món, al lloc on un diumenge que anunciava el final del mes d’agost es barrejaven els aficionats de la Vuelta amb els pelegrins, uns en bicicleta i els altres amb motxilla, barret i bastons.

Dia de llops

Un dia de llops, dels que conviden més a asseure’s en una taula a menjar plàcidament que no pas a pujar a la bicicleta per quedar xop fins als ossos, Vingegaard va passar a l’acció, de manera improvisada, decisió en calent. Ni estava anotat ni ho tenia pensat a la sortida d’Alfaro. Les sensacions per segles que passin valen més en ciclisme que les dades dels ciclocomputadors i que les indicacions sàvies dels preparadors físics. Si et trobes bé, ataques, bellugues l’arbre de la Vuelta i tanques el paraigua a La Rioja perquè tots es mullin i s’esgotin en la persecució del més llest, que no és ningú més que Vingegaard.

No s’esperava l’UAE la reacció de Vingegaard. Potser els havien explicat que la primera vegada que la Vuelta va pujar a aquesta estació d’esquí van arribar tots plegats i Sean Kelly va guanyar l’esprint. Altrament, de ben segur, no haurien dit a Juan Ayuso que es despengés i protegís forces per a altres etapes. I, amb total encert, Joao Almeida no s’hauria mai desenganxat de la roda posterior de Vingegaard.

En el pitjor moment de la tempesta, amb l’aigua caient sobre la ruta de la Vuelta, el nord-americà Matteo Jorgenson, company de Vingegaard, va fer un esprint per intentar llançar el seu cap, poc després que el danès digués als companys del Visma que anava a totes, a buscar l’etapa, a deixar anar els rivals i si podia a vestir-se amb el jersei vermell que el noruec Torstein Traeen va conservar per 37 segons a les portes d’una segona setmana de competició –avui descansa la cursa– que posa els cabells de punta amb pujades com la de l’Angliru, programada per a divendres.

Portava la Vuelta molt estancada des que va travessar la frontera per la Jonquera. Semblava que ningú tenia una etapa marcada en vermell i tots van deixar passar el Pirineu. De sobte, per atzar, com quan s’encerta la bola del bombo, Vingegaard va atacar i només Giulio Ciccone es va omplir de valentia per arrencar a la seva ombra i morir en l’intent.

Almeida no hi va ser en el moment precís, tot i que també és cert que el corredor portuguès sempre sembla carburar més a la muntanya com un vell motor dièsel dels que necessitaven una estona per entrar en acció. Quan va reaccionar, juntament amb Tom Pidcock, el ciclista danès ja cavalcava cap a la victòria tot sol. "L’atac de Vingegaard va ser una sorpresa. Ho vaig intentar, però no el vaig poder seguir", va raonar el corredor portuguès quan ja havia travessat la meta en tercera posició i era a 38 segons de distància del seu gran rival en la classificació general.

Notícies relacionades

Piastri es llança pel títol després del KO de Norris a Zandvoort

"El cor de Fermín és del Barça"

Vingegaard, el ciclista arribat del fred, l’experimentat entre la pluja danesa, el qui es preparava per treballar en la indústria de la pesca abans de fer-se professional de la bicicleta, es va trobar amb la gelada brisa de La Rioja, que, sens dubte, li va recordar la seva Dinamarca natal.

Així que, cap a la victòria, pujant amb monoplat en un port que pràcticament era una autopista els últims quatre quilòmetres, com si fos el protagonista en una cronoescalada. Ell, a aixecar els braços i els altres, a sotmetre’s al seu domini.