Salvador Sadurní: «Un entrenador em va dir: ‘Fins que no et trenquen el nas no ets porter’»

Setze anys al Barça i només una Lliga conquerida.

Quan vaig entrar just acabaven de ser campions, i vaig trigar 14 anys a guanyar-ne una.

No era culpa de Sadurní...

No, tant de bo hagués sigut culpa meva. Moltes vegades va ser a causa dels arbitratges.

Sempre remaven a favor del mateix. En la pugna de tu a tu amb el Madrid no hi havia manera. Però sí que és veritat que hi va haver una època que ells tenien millor equip i que, després de la construcció del Camp Nou, el Barça es va quedar sense diners i això es va notar.

¿Recorda alguna estafa en tots aquells 14 anys?

¿Una? Tres o quatre. Un dia al Bernabéu Ortiz de Mendíbil va allargar el partit gairebé deu minuts, el penal de Guruceta amb la falta de Rifé fora de l’àrea... En un Barça-Madrid sempre escombraven per al Madrid. Rigo, el mallorquí, es va haver de retirar després de la final de les ampolles contra el Madrid.

La del Bernabéu.

Me’n vaig recordar el dia que Courtois va retirar un parell d’encenedors de la gespa. Jo treia ampolles de vidre. I a les dones els van caure ampolles.

Quina tensió.

Però Rigo estava tranquil·líssim. Serena sempre anava per terra. I Rigo li deia: ‘Per molt que es tiri, no li xiularé cap penal’.

¿El Barça hauria pogut ser campió més vegades?

Sí. Amb Vic Buckingham l’any que va ser campió el València perdent un partit a Sarrià. En el descans va venir Calleja, el capità de l’Atlètic, a preguntar si fèiem a sorts qui guanyava el partit, perquè qui guanyés seria campió. Anàvem 0-0 al Calderón. Buckingham el va fer fora del vestidor. Vam marcar nosaltres i va marcar l’Atlètic, i el València va ser campió.

Devia ser el més feliç del món amb el títol del 1974.

¡Imagini’s! Tants anys al Barça sense una Lliga era frustrant.

Van ser finalment campions amb un 2-4 a Gijón. Vostè va debutar amb el Barça amb un 2-4. En un partit de Copa.

Jo estava cedit al Mataró. Ramallets es va lesionar i, com que no podien jugar estrangers i el suplent de Ramallets era Medrano, que era argentí, i Celdrán estava al Condal i tampoc estava disponible, Ramallets li va dir a Enrique Orizaola que em cridessin a mi.

¿Com va ser?

Em van convocar al Sandor, a la plaça Francesc Macià, per anar a l’hotel de concentració. Vaig arribar i va aparèixer Kubala. A peu d’autocar, li va dir al míster: ‘No puc venir, no estic en condicions’. I va marxar. Era el meu primer contacte.

Quin debut.

Era molt diferent. La meva mare em va haver d’anar a comprar una gavardina i el vestit per als desplaçaments. Els porters ens encarregàvem dels nostres jerseis. La meva mare me’ls feia, o jo anava a la fàbrica que tenien Goicolea i Suárez, on ens feien descompte.

Els viatges eren més llargs.

Jo sempre dormia amb Eladio. Sempre ens assèiem a la taula Eladio, Rifé i Fusté. Rifé i Fusté no bevien vi i així a l‘Eladio i a mi ens en tocava més. De vegades s’acostava Michels per servir-se una copa perquè no beguéssim tant...

Que els va sorprendre una nit bevent xampany.

Havíem perdut a Sevilla, a la Copa. Com que costava dormir després dels partits, ens reuníem en alguna habitació. A gent com Martí Filosia li agradava jugar a la botifarra. N’érem uns quants. Algú va trucar a recepció perquè pugessin alguna beguda i van respondre que no tenien res fred, que només xampany. ‘Doncs que portin xampany’. Van trucar a la porta i Michels va entrar amb la safata, el xampany i les copes. ‘¿Qui ha demanat això?’, va preguntar, xisclant i llançant l’ampolla contra la paret.

Quin episodi.

A la tornada, Michels va donar l’alineació. ‘Els mateixos amb Sadurní’, va dir, perquè jo no havia jugat, ‘i vostès fan la tàctica i ja s’apanyaran’. No vam remuntar, i ens van posar 50.000 pessetes de multa als vuit o nou de l’habitació, més 50.000 per falta de rendiment.

¿Michels tenia mala llet?

No amb tothom. Marcial sempre se la carregava, tot i tenir els turmells fotuts. Al Johan no li deia res.

Vostè ha conegut les principals personalitats del club. Començant per Ramallets.

Don Antonio. Era el meu ídol. Jo volia ser com ell. El vaig substituir el dia de l’homenatge. I quan es va retirar, ens trobàvem de tant en tant perquè vivia a Sant Joan de Mediona, a prop de l’Arboç.

I a Samitier, Kubala, Suárez...

Samitier era el primer en arribar a l’estadi. Un dia se’m va acostar i em va dir: ‘Quan s’asseuen en aquest banc i es posen les botes, ja sé si és bo o dolent’.

¿I a Kubala?

El vaig conèixer de jugador i entrenador. Em va fer debutar a Primera quan el van posar a ell després de fer fora Miró. L’únic que he tingut que sabia xutar de veritat. Abans no teníem preparador de porters. Weisweiler va portar un ajudant que havia entrenat un equip d’hoquei herba femení. ¡Com progressaràs així! Gràcies a ell vaig ser al Mundial del 1962 de Xile.

Tot molt ràpid.

Érem quatre porters entre els 40 seleccionats: Vicente i Araquistain del Madrid i Carmelo de l’Athletic. Estava convençut que seria jo qui se n’aniria a casa. Però entrenava com una bèstia. El seleccionador va donar la llista als periodistes abans que als jugadors i vaig saber que hi anava pels crits i cops de porta de Vicente.

¿Iribar era un fenomen?

Molt. Un porter extraordinari i un gran company. De tant en tant encara ens truquem.

Es va retirar amb Torres i Rifé.

Amb Weisweiler, no comptava per a res només per tenir 34 anys, com Szczesny, i només ens volia a Rifé i Torres per als amistosos. Jo estava bé. Mai vaig tenir lesions, excepte el dia del 0-5.

¿Podria haver seguit?

Molta gent anava als Estats Units, però jo no en tenia cap necessitat. El subdirector de Caixa Penedès em va oferir una feina. L’1 de setembre va ser l’homenatge i l’1 d’octubre entrava a treballar.

¿Tenia coneixements de banca?

No, cap.

Va debutar amb 20 i es va retirar amb 34. Amb les dues edats es pot defensar la porteria del Barça.

¡Doncs és clar que sí! Al Barça només t’arriben dues vegades i has de parar-les... Si no, no tens més accions per refer-te. En un equip petit, encara que perdis, si te n’han ficat dos però n’has parat tres, sembla que hagis jugat bé.

¿Vostè sentia la pressió?

Gens. Zero. En un partit contra el Saragossa, em venia la pilota i ja mirava a qui passar-l’hi, i quan em vaig ajupir se’m va colar entre les cames. La reacció va ser bona. Em van aplaudir. També és veritat que guanyàvem i no vam perdre.

¿Què opina dels porters d’avui dia? ¿Quin és el millor que ha vist?

Nosaltres blocàvem les pilotes, ara les rebutgen; nosaltres sortíem amb el puny, ara no n’hi ha ni un que ho faci. No en saben. Ter Stegen, de vegades, pensa més amb els peus que amb les mans. L’anglès Gordon Banks, que li deien el xino, m’agradava molt.

¿Més que Iaixin?

Li van donar la Pilota d’Or i encara no sé ben bé per què. El vaig veure amb l’URSS i realment em va decebre completament.

¿Tenia manies?

Sí, com tocar el pal de la porteria o jugar la primera part defensant la porteria de la Diagonal.

¿Allòque diuen dels porters sonats és una llegenda?

Va néixer de quan et tiraves als peus dels davanters. T’obries el cap cada dos per tres. Jordan em va fer això [assenyala una ferida] jugant contra el Leeds. Vaig tenir un entrenador que em va dir: ‘Fins que no et trenquin el nas no seràs porter’. I és clar que me’l van trencar.

¿És per això el seu sobrenom d’‘El xato’?

Me’l va posar Kubala. Ja tenia el sobrenom Velasco, i com que érem semblants, me’l va mantenir.

¿Podria haver anat al Madrid?

Quan va arribar Buckingham al Barça [1970] i havien fitxat Reina, el va posar a ell contra el Dinamo de Moscou al Gamper i n’hi van fer cinc. A partir del tercer partit, el públic corejava el meu nom. Al final va decidir que jo jugaria els partits de casa i Miguel els de fora.

Reprenguem un moment el tema del Madrid.

Al cap d’un temps vaig ser suplent. La selecció del Marroc va demanar a diversos clubs si els prestaven jugadors per a un amistós contra el Madrid. Buckingham va decidir que fos jo. Vaig fer un partidàs. A l’acabar, el Madrid em va convidar a tornar amb ells a l’avió. Vam parlar. Em volien. Abans mai eres lliure, els clubs exercien el dret de retenció i no te’n podies anar si ells no ho permetien.

Notícies relacionades

La UCI castiga un any Edgar Carballo per agressió sexual

Un altre relleu controvertit

I no se’n va anar.

A l’arribar a Barcelona vaig anar a veure Montal i l’hi vaig dir. ‘¿Però com te n’aniràs al Madrid tu, que ets català?’ Va marxar Buckingham, va venir Michels i em va posar a mi de titular.