Sarina Wiegman, la dona de les finals

Quan la Federació Anglesa de Futbol (FA) buscava una seleccionadora el 2021, només tenia una prioritat: guanyar. Després d’anys de creixement del futbol femení al país, l’Eurocopa del 2022 –que es disputaria a casa– era l’objectiu immediat. I per assolir-lo, calia algú amb experiència, lideratge i un historial provat. Aquesta persona era Sarina Wiegman.

"Volien una guanyadora", expliquen a Anglaterra. "Es va reduir tot a dos noms: Jill Ellis o Sarina. I els va fascinar el caràcter meticulós de Sarina, el nivell de detall en la seva anàlisi, com treballava cada pla de partit. Aquesta serietat va ser decisiva".

El seu fitxatge va ser tota una declaració d’intencions: Wiegman es va convertir en l’entrenadora més ben pagada de la història del futbol femení anglès. I des del primer moment la federació li va donar suport amb tots els recursos necessaris. En l’Eurocopa del 2022 Anglaterra no solament va guanyar: va convèncer, va omplir estadis i va canviar la percepció del futbol femení al país. La història ja s’havia començat a escriure.

Lideratge ferm i honest

El que distingeix Sarina Wiegman no és el seu full de serveis i prou. És la seva manera de treballar. El seu lideratge és serè, però ferm. "És molt directa amb les jugadores. Cap ambigüitat. Els diu clarament quin és el seu rol: si són titulars, suplents o no jugaran. I això, tot i que de vegades dol, ho valoren molt", explica Charlotte Harpur, periodista de The Athletic.

Aquesta honestedat també li ha portat conseqüències. Va ser clara amb Mary Earps al dir-li que no seria la seva portera titular. També amb Millie Bright, a qui va comunicar que seria suplent durant el torneig. Va ser la mateixa defensa qui, després d’aquesta conversa, va emetre un comunicat explicant que no se sentia al cent per cent físicament ni mentalment per competir a l’Eurocopa. Com Earps, va decidir quedar-ne a fora.

"Potser ha sigut castigada per aquesta franquesa, però almenys ho va dir abans del torneig i va evitar tensions durant la competició", afegeix Harpur. "I l’equip no se n’ha ressentit. Totes sabien a què venien, i això ha reforçat la unió del grup".

Malgrat decisions tan complexes, la selecció no ha perdut la identitat. "Hannah Hampton és una gran portera. En defensa també hi havia opcions. I el més important: totes les qui hi són volen ser-hi. I es nota. S’han fet més fortes com a grup".

El camí no ha sigut gens senzill. Després de l’èxit del 2022, Wiegman va experimentar un canvi. "Es va tornar més reservada amb la premsa, més protectora amb les seves jugadores. Algunes s’havien convertit en celebritats i ella les volia protegir", recorda Emma Sanders, periodista de la BBC que apunta que aquest estiu "Sarina sembla més relaxada. Com si ja no hagués de demostrar res. Ara s’ho passa bé i prou".

Notícies relacionades

Una final per segellar una era

Norris vola i amenaça el seu company Piastri amb una altra ‘pole’ a Spa

Des del punt de vista tàctic, la seva feina continua sent impecable. Ha sabut adaptar l’equip a les baixes, ha fet rotació de jugadores clau com ara Alex Greenwood i Jess Carter i també ha donat continuïtat a un bloc que ha respost amb maduresa, amb noves cares com Esme Morgan després del partit contra Suècia.

Avui a les 18 hores, davant d’Espanya, Wiegman dirigirà la tercera final d’Eurocopa consecutiva –dues amb Anglaterra, una amb els Països Baixos– i la quarta gran final de la seva carrera. Va guanyar les dues primeres (2017 i 2022) i va perdre la del Mundial 2023 precisament contra Espanya. Ara, amb una selecció renovada i més madura, busca tancar un cercle. "Es tracta de continuar fent història".