Res va ser un error

Ell mai va dividir el madridisme. Mai. Unitat absoluta. Perquè, és clar, quan ballava, reia, protestava, feia burla, driblava en bucle i acabava a terra era or pur. El Pilota d’Or. L’elegit. L’hereu. El futur. El present... Vinícius Jr.

I ara, ¡oh sorpresa!, la mateixa afició que aplaudia els seus "espasmes artístics" demana unànimement el seu cap. Perquè res va ser un error. Ni la pancarta de "Vinícius és el futbol", ni els documentals, ni els editorials que l’entronaven com a símbol de la lluita per la dignitat i contra el racisme. Però el temps passa. I el futbol, aquest detall secundari en el seu expedient, mai va existir, i el que van ser ovacions són avui badalls. El Bernabéu comença a preguntar-se si juga a futbol o només interpreta un personatge pesat. Avui, l’únic que ell mou ja no són les cames, és la llengua. Cap al rival, cap a l’àrbitre, cap al públic... I el seu regat té ja tant misteri com una rotonda. Res va ser un error. Vinícius és el madridisme: especialista a enamorar-se al juny i voler divorciar-se a l’octubre. La història de sempre. La de Robinho, la d’Hazard, la de Bale i la de tants...

Atrapat en una caricatura

Notícies relacionades

Bernat Sellés, esquí de fons: «Les pistes de la Cerdanya han sigut el pati de casa meva»

Rafa Yuste, el ‘bon Jan’ que presideix el Barça: soci del Gol Nord, amic de Laporta des dels sis anys i aficionat a la boxa

La grada, ja cansada, comença a no suportar els enfrontaments i provocacions que abans aplaudien. La seva immobilitat desespera. El seu victimisme, esgota. Vinícius està atrapat en la seva pròpia caricatura com aquest actor secundari que no es va assabentar que la pel·lícula va acabar fa mesos. No és que el madridisme s’hagi tornat exigent de sobte (mai ho ha sigut amb el joc), és que s’ha atipat d’esperar que maduri un futbolista que sembla més preocupat pels seus posats que per les seves passades.

Vinícius va caducar quan va decidir que era més important tenir raó que humilitat. Tot va ser part del guió, aquest que ara assenyala la porta de sortida. I no ho fa amb ràbia, sinó amb desgana. Que fa més mal. Res va ser un error, com cantava Coti. Simplement va ser el Madrid. I Vinícius, un altre capítol d’aquests que es va llegir amb exageració i que, si se’n va, i ho estan desitjant, s’oblidarà amb alleujament.