Juanito Oiarzabal: "Tenir fills mai em va condicionara l’Himàlaia: si moria, em moria jo"

¿Recorda la primera vegada que va anar a la muntanya?

Hòstia, clar. Aquestes coses aquí, a Euskal Herria, a Euskadi, són naturals, pròpies de la nostra cultura i la nostra tradició. Jo ho vaig fer amb 7 o 8 anys de la mà del meu pare, del meu aita, que va ser qui ens va inculcar al meu germà i a mi la passió per la muntanya. I ja amb 14 vaig descobrir el món vertical, la roca, en una escola d’escalada que es diu Egino.

¿Què volia ser de petit?

De nen compaginava la gimnàstica esportiva amb les sortides a la muntanya. No era dolent, però en un moment el meu entrenador em va dir que la meva progressió pràcticament estava acabada. Em pesaven molt les cames, i ho anava a tenir malament per poder continuar, tot i que no fos professionalment. Jo volia seguir, però allò es va acabar. ¿Què volia ser després? Doncs pensava a disfrutar de la vida, disfrutar de la muntanya i disfrutar de la joventut. Després ja van venir totes les altres coses.

Va tenir altres feines abans de viure de l’alpinisme.

Vaig començar d’electricista, tiràvem línies d’alta tensió. Quan em vaig casar per primera vegada, vaig posar una peixateria amb la meva exdona. La meva ama ha tingut peixateria tota la vida, també el meu germà, els meus oncles, els meus cosins... Teníem molta cultura de peix a casa i jo no anava a ser menys, ¿no? Així que vaig tenir una peixateria durant deu anys, fins que em vaig separar de la meva dona, al 96. Fins aleshores compaginava la peixateria amb les expedicions, només podia anar-me’n a una a l’any, més enllà d’alguna escapada als Alps que fèiem. Passava nou mesos a l’any a la peixateria i intentava marxar tres o quatre, per fer les meves cosetes per allà. El contrari del que feia després. Vaig començar l’any 82 a l’Aconcagua i el 85 vaig fer el meu primer vuitmil, el Cho Oyu.

¿Com recorda aquest primer vuitmil?

Les sensacions que jo vaig tenir en aquesta muntanya no les he tornat a tenir en cap altre lloc. Hi ha hagut altres sensacions, diferents, però com aquestes, cap. ¿Per què? Doncs perquè érem joves, inexperts, teníem molts tabús al cap: si érem capaços de superar la cota dels 8.000 metres sense utilitzar oxigen, si érem capaços de fer una bona ascensió i una bona escalada... Avui ho continuo recordant.

¿Ascendir els 14 vuitmils era un objectiu que tenia des de jove?

No, no. ¡Per a res! Pensa que Reinhold Messner, la primera persona a aconseguir-ho, ho fa poc després que jo pugi el primer. Era una cosa que ni em podia plantejar llavors. L’any 87 ja vaig pujar el meu segon vuitmil, però els quatre anys següents no vaig fer cim en cap de les meves expedicions, que per a mi van ser les millors que he fet. L’any 92 vaig pujar el meu tercer vuitmil i a partir d’allà la meva carrera esportiva ja va anar fluint, fluint, fluint, fluint... Em vaig plantejar convertir-me en el primer espanyol i en el sisè del món en pujar els 14 vuitmils quan ja en portava 10, després del Kanchenjunga, al 96. Vaig firmar un contracte amb Caja Laboral, que em finançava els quatre últims que em faltaven, i allà em vaig posar de ple fins a aconseguir-ho al 99.

La seva relació amb l’Himàlaia ha sigut tal que en el seu moment la seva dona i vostè van adoptar allà la seva filla menor.

La eva segona dona, que és amb qui avui convisc i amb qui tinc el meu fill Mikel, volia una nena. Llavors érem solters i jo li vaig proposar adoptar al Nepal, que és el país amb el qual més identificat em sento i, a més, allà es donaven les condicions per adoptar com a mare soltera. I així ho vam fer. Vam adoptar la Sangita, que és un nom que significa "música», i la vam portar a Vitòria amb un anyet. Ara ja en té 20.

Compaginar ser alpinista amb ser marit i pare ha hagut de ser complicat.

Doncs no, perquè les meves dues dones sempre m’han sabut entendre, comprendre i sobretot s’han fet càrrec de moltíssimes coses. Jo no he sigut precisament un pare modèlic, al contrari, he sigut un pare més aviat apartat. Vam tenir el Mikel l’any 99, quan vaig completar els 14 vuitmils, en una època molt intensa d’expedicions. El poc temps que tenia l’intentava dedicar a ells, però jo passava moltíssimes temporades fora de casa.

¿Ser pare l’influïa a l’hora d’assumir riscos, en un esport com l’alpinisme en el qual la mort sempre és una opció?

No, mira, aquesta pregunta ja me l’han fet alguna vegada. A mi els fills no em van influir absolutament per a res, perquè si em moro, el que es mor soc jo i ells quedaran ben coberts. Mai he anat a la muntanya condicionat per tenir dos fills o per tenir-ne un o per no tenir-ne cap. El perill a la muntanya és evident, saps que en aquest negoci estàs exposat a moltes coses: a colar-te en una esquerda, que et caigui una allau, un tros de gel, una pedra... Quan surts de casa, en surts amb la idea que això pot passar. Després l’experiència et va ajudant a preveure els perills i analitzar si les condicions són adequades per ascendir o no.

I, tot i això, molts muntanyencs tan experts com vostè, molts d’ells amics seus, han perdut la vida a l’Himàlaia. ¿En algun moment es va replantejar si el risc valia la pena?

Mira, jo no me l’he replantejat mai, perquè nosaltres, no només jo, estem fets d’una altra pasta, ¿no? Sabem que et pots quedar allà i estàs parlant amb algú, a més, que ha perdut vuit companys directes amb els que he crescut, amb els que he escalat, amb els que he evolucionat, amb els que he estat tota una vida: Atxo Apellániz, José Luis Zuloaga, Antonio Miranda, Félix Iñurrategi, Mikel Ruiz de Apodaca, Alberto Zerain, Juanjo Garra i Pepe Garcés. Tots menys Mikel, que va morir al Lezat, al Pirineu, s’han quedat a l’Himàlaia. Quan sortim de casa intentem aparcar aquests sentiments, tot i que sempre tens a la retina tota aquesta gent amb qui has crescut. Jo ja sé com funciona aquesta història, és clar. Per això et deia que som d’una altra pasta.

¿Va veure la mort de prop?

El pitjor moment va ser amb Félix i Alberto Iñurrategi baixant el cim del Kanchenjunga. Ens va embolicar una tempesta que no he vist mai, ni semblant. Van ser moments d’angoixa, crítics, de donar-li molt voltes a la vida, de saber que no podíem cometre absolutament cap error si volíem baixar d’allà. Vam arribar a creure que no baixàvem, que anava a ser impossible. Al final, unint la meva experiència i la seva joventut, ho vam aconseguir. I al meu segon Everest, baixant, em vaig quedar al segon esglaó i estava totalment sol. Jo pensava que ja no baixava i allà li fas un volt a la vida. Però després et passa, te n’oblides ràpidament i tornes una altra vegada de nou per tornar a començar.

El 2004, després d’una expedició al K2, van haver d’amputar-li els deu dits dels peus per congelació. ¿Psicològicament, li va costar molt acceptar-ho?

Doncs sí, la veritat és que sí. Jo ja havia fet moltíssimes bogeries i aquella vegada em vaig convertir en la primera persona al món en pujar dues vegades el K2. Quan et congeles, ja des d’un primer moment saps que com a mínim perdràs uns quants dits. En el meu cas, van ser tots. El procés d’arribar a Saragossa amb el doctor Arregui i començar el procés aquest de banys d’aigua calenta amb oxigen enriquit, per intentar recuperar-te de la lesió en la mesura possible, era fotut. Jo preguntava quants dits m’anaven a amputar, però mai m’ho deien. "Va, Juanito, ànims». Vam estar dos mesos a l’hospital tant Edurne com jo fins que va arribar el moment de l’amputació.

I després, ¿què?

Doncs una altra vegada el mateix, ¿no? A pensar quant temps anava a trigar a recuperar-me i quan anava a poder tornar a la muntanya. Això era el que tenia al cap. Jo pujava al Gorbea amb crosses, amb els peus ben protegits. No sabia si anava a ser capaç de tornar a fer expedicions llargues fins que en va arribar una que va organitzar el diari Marca a l’Aconcagua amb Theresa Zabell, Martín Fiz, Fernando Escartín... Em vaig portar al meu estimat amic Juan Gandía, que va ser el metge que em va amputar els dits, perquè em fes les cures dels peus, ja que els empelts que em van posar encara no estaven del tot bé. Però tot i així, sagnant i sagnant dels peus, vaig aconseguir fer l’Aconcagua amb aquesta gent i ja vaig començar a pensar a pujar un altre vuitmil. Al final en vaig fer cinc més.

Va anunciar un parell de vegades que deixava els vuitmils, però va tornar.

Bé, van ser moments una mica de davallada, en què t’influeixen els accidents d’amics i en què ja no et sents com abans. Em vaig plantejar el projecte de ser la primera persona que pujava dues vegades cada un dels 14 vuitmils, però al final no va poder ser. Vaig patir dues embòlies pulmonars i se’m va ajuntar amb l’accident mortal d’Alberto Zerain i Mariano Galván al Nanga Parbat. Això va fer que definitivament em retirés del món dels vuitmils. En vaig repetir 10 dels 14; en total, vaig fer 26 ascensions. Juntament amb Denis Urubko, soc el que més vuitmils ha pujat sense oxigen.

Continua treballant com a guia de muntanya internacional, ¿ho fa per vici o per necessitat?

Treballo per vici. Per vici i per ganes. Però cada vegada menys, i crec que l’any vinent serà la meva última temporada. Tinc algunes expedicions programades, però alguna cosa senzilleta, ja no és com abans.

¿Ha guanyat més diners amb la muntanya o amb la televisió?

Amb la muntanya. Amb la televisió també, perquè jo vaig estar a Supervivientes i vaig quedar segon, això es paga molt bé. Després he estat durant 10 anys en un programa de televisió aquí a Euskadi, a El Conquistador. Però he guanyat més diners amb la muntanya. ¡Tampoc per forrar-me, eh! Per viure bé. Tampoc en necessito més.

¿Què vol ser de gran?

De gran jo el que vull és tenir una qualitat de vida millor de la que tinc, perquè l’espatlla dreta no la puc pujar, ja no puc escalar com abans... És el que m’agradaria, però com no serà possible, mira, almenys cuidar-me i intentar, en la mesura possible, disfrutar d’aquestes meravelloses muntanyes que tenim aquí a Euskal Herria.

La covid li va deixar seqüeles.

Vaig estar tres setmanes ingressat i m’han quedat seqüeles molt, molt severes. Em vaig posar 20 quilos al cos que no hi ha manera de treure’ls, sobretot a la panxa. I entre això i les dues embòlies de pulmó, ja no em puc esforçar com abans. Estic amb inhaladors i amb Sintrom, coses que passen quan et dediques a pujar vuitmils.

Notícies relacionades

Una Alemanya heroica resisteix i jugarà contra Espanya

Alberto Ginés frega el cel amb una plata a la Copa Mundial

¿Com veu la moda de les expedicions comercials per a rics als vuitmils?

Estem veient uns circs... Al K2, per exemple, ara t’hi porten amb un centenar de xerpes nepalesos, et munten tota la ruta de dalt a baix, i això ha fet que perdi completament l’encant, l’esplendor i la bellesa que tenia. Per a mi, l’Everest ha perdut tota la seva identitat. De petit, recordo que escalar l’Everest em semblava una fita grandiosa, però ara ja no em diu absolutament res. Això no és alpinisme; és pujar muntanyes d’una manera molt poc ètica i molt poc estètica. Com més diners tens, més xerpes i més oxigen portes. Per sort, jo m’he pogut mantenir al marge d’aquest joc.