Pogacar ja és el Déu del Tour

Homes excepcionals fan gran el Tour. Fausto Coppi, Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Bernard Hinault, Miguel Induráin... i Tadej Pogacar. Si no fos per ells el Tour no seria el que és, i cimeres de categoria com Hautacam tampoc figurarien en la llegenda de la carrera. Són els personatges que demostren a la resta d’humans que no hi ha res a fer, que quan ataquen ho fan per un triple motiu: començar a guanyar la carrera, adjudicar-se l’etapa i endossar un paquet de minuts al segon classificat, una llosa per enfonsar-lo físicament i moralment.

El Tour és Pogacar i Pogacar és el Tour. És el ciclista que arrenca un somriure a Emmanuel Macron, de visita, situat al costat de la línia de meta, en mànigues de camisa i corbata, una alegria per al president en plena crisi després d’anunciar unes retallades que espanten bona part de la població.

Hautacam és Pogacar, com ho va ser, sota la boira, la cimera en la qual Induráin va començar a llaurar una quarta victòria consecutiva i els rivals es van adonar, com ahir 31 anys més tard, que no hi ha res a fer, només patir i esperar com un miracle a la base del port, on se situa la població de Lourdes, que tingui un mal dia, que se li creuin els cables i que no acabi igualant o batent els registres de Merckx i les vuit etapes que va aconseguir el 1970.

Pogacar és qui va manar al seu gregari equatorià Jhonatan Narváez posar la bici en mode centrifugadora. El seu ajudant li va fer de forabord durant 100 metres, a 12 quilòmetres del cim, amb la immediata resposta de Jonas Vingegaard, una reacció que va ser un miratge. El Tour és Pogacar i la resta puja com pot, lluny del seu poder incontestable. Ell és el rei Sol i els altres són súbdits que suen la cansalada en un dia de mísera calor, fastigosa, de mosques enganxades que prenen els ciclistes per vaques i els espectadors per pastors.

Com si fos pla

A 12 quilòmetres del cim d’Hautacam, Pogacar va fer alguna cosa més que mostrar la candidatura per sumar la tercera victòria d’etapa. Va mostrar que ell i només ell és qui mana, que és igual que Vingegaard sacrifiqués el seu equip durant l’ascensió al Soulor, el primer port amb cara i ulls que va arribar a la 12a etapa de competició. Era igual, perquè quan Pogacar va enfilar les primeres rampes d’Hautacam semblava que navegava en pla i no en pujada.

És un animal que puja a 26 quilòmetres per hora, la velocitat de creuer de qualsevol cicloturista ben dotat en el terreny pla. És un salvatge que va traient 10 segons per quilòmetre al seu rival danès, que es dutxava en aigua, que intentava, sense èxit, refrescar-se, com si estigués en un malson del qual volia despertar i que comença a repetir-li: "Noi, aquest any tampoc guanyaràs el Tour".

Pogacar és el ciclista que domina de març a octubre, que guanya tot el que se li creua i que tampoc té por a enfrontar-se a una llamborda a Roubaix, a l’abril, tot i que caigui per falta d’experiència, o al Pirineu al Tour, fins al punt que no és cap despropòsit considerar-lo avui favorit en la cronoescalada a Peyragudes i demà com el corredor que pot guanyar a Superbagnères. Ell és el Déu del Tour.

No va aixecar els braços fins que va creuar la línia de meta, perquè no regala ni un segon. Amb un dit va assenyalar al cel en record de Samuele Privitera, un noi de 19 anys que va morir dimecres a la nit a conseqüència d’una caiguda en la primera etapa del Giro de la Vall d’Aosta. "Va ser molt dur per a la família ciclista. Vaig llegir la notícia a l’aixecar-me i en l’últim quilòmetre no parava de recordar-ho", va explicar. Va ser la nota emotiva en un dia clau per al Tour i per a Pogacar. "No sabia com anava reaccionaria el meu cos després de la caiguda a Tolosa. Per sort no va ser greu i el maluc només em fa mal si faig alguna acrobàcia". Però no en bici, el dia de la venjança sobre Vingegaard, perquè aquí, a Hautacam, se li va escapar el Tour fa tres anys, en la primera de les dues victòries que Vingegaard li va treure a Pogacar.

Ara tot és diferent. Ara Vingegaard està a 3.31 minuts en la general i el jersei groc se li comença a convertir en una mena de Tourmalet, on pujaran dissabte. I perquè després de Vingegaard el Tour és un drama, amb Remco Evenepoel, que vol i no pot i fa patir Mikel Landa, que des de casa es mossega les ungles perquè la vèrtebra fracturada en el Giro li ha impedit ajudar el seu company belga. Pogacar corre amb les cames de Merckx, amb l’ànima d’Anquetil, amb el cap d’Hinault i amb la cara de bon home que sempre feia Induráin. "He fet el que m’he proposat", va confessar després de guanyar. I el que es va proposar no era res més que destrossar el Tour.

Dotzena etapa

1. T. Pogacar (Esl/UAE) 4.21.19 h

2. J. Vingegaard (Din/Vis) a 2.10 m

3. F. Lipowitz (Ale/RB) a 2.23 m

4. T. Johannessen (Nor/Uno) a 3 m

5. O. Onley (GB/Pic) m. t.

General

1. T. Pogacar (Esl/UAE) 45.22.51 h

2. J. Vingegaard (Din/Vis) a 3.31 m

3. R. Evenepoel (Bèl/Sou) a 4.45 m

Notícies relacionades

Espanya desafia l’amfitriona Suïssa per trencar el seu propi sostre

La resurrecció de Lia

4. F. Lipowitz (Ale/RB) a 5.34 m

5. K. Vauquelin (Fra/Ark) a 5.40 m