L’univers s’alinea

Hi ha vegades que el destí decideix vestir-se de frac. No content amb jugar als daus amb l’univers, aquest es permet el luxe de crear combinacions tan insultants com letals. Són la jugada perfecta: el millor... en el millor equip. I les altres coses, bones, les altres coses són només estadística.

Va passar als 90 amb Michael Jordan i els seus Chicago Bulls. Air Jordan volava, anotava, defensava, dirigia i, de passada, et robava l’ànima cada vegada que somreia. A la batuta de Phil Jackson, allò va ser una piconadora emocional per a tota l’NBA i el bàsquet mundial. Més tard, Messi. O Guardiola. O Messi i Guardiola. Tant se val. Perquè el que van fer amb el seu Barça no va ser futbol, va ser art amb tacs. Cada passada era un acord, cada moviment coral, una simfonia. Era com si la pilota tingués GPS directe al gol. I la resta, espectadors privilegiats... O víctimes recurrents.

Mentrestant, en un altre continent, un tal Tom Brady construïa un imperi d’amor amb els Patriots. Guanyava Super Bowls com qui col·lecciona petons entre llençols. Amb aquesta mirada de gendre perfecte, et seduïa per rematar-te més tard amb una passada de 40 iardes que sempre acabava als tous dels dits d’una bala del seu equip.

Notícies relacionades

Un gol de Vitor Reis i Ter Stegen salven el Girona

El PSG fitxa Dro per uns vuit milions i no pagarà clàusula

En la F-1, Ferrari i Schumacher van escriure una novel·la encarnada. Cinc títols consecutius, un equip impecable i un pilot que convertia cada revolt en un problema d’àlgebra resolt. Era gairebé avorrit. Només gairebé.

I ara, senyores i senyors, l’últim caprici del cosmos: Marc Márquez sobre una Ducati oficial. El millor pilot –pot ser que de tots els temps– a cavall de la moto més competitiva que es recorda. És com donar la vareta màgica de Voldemort a Harry Potter i dir-li: "¡Disfruta, xaval!". El resultat són rialles, velocitat, bogeria, sorpresa i gosadia endimoniada amb un estil que destrossa tot aquell que hi participi. Així que diverteixin-se. Perquè quan l’esportista perfecte s’uneix a la màquina perfecta, només queda disfrutar... O això, o, per a la resta, esperar que acabi aviat el present.